Ves al contingut principal

Retòrica / Veneçuela

RETÒRICA. Cada setmana hi ha mil i una ocasions de tornar-hi sobre la mateixa constatació. No disposar d’un estat propi, que defensi els nostres interessos, empri els nostres recursos i marqui les nostres prioritats representa un mancament molt greu. Tant que posa en risc la nostra supervivència col·lectiva com a poble i alhora el benestar propi i dels nostres descendents. Tot i les declaracions i les reunions al més alt nivell, protagonitzades també per aquells qui bloquen el procés d’independència, com ara els QWERTY, el cert és que aquesta setmana han arribat els primers 10, sí, sí, apoteòsic, 10, refugiats que acull Catalunya. Per molts esgarips públics que faci l’alcaldessa Colau el cert és que no disposar d’un estat propi ens impedeix exercir els nivells de solidaritat que voldríem i podríem. Fins quan pensen deixar-nos venuts als peus dels nostres adversaris?

VENEÇUELA. Els mitjans espanyols, en aquests dies previs a l’esclat de la campanya electoral (quina mandra, mare meva) informen del país americà com si es tractés encara d’una comunitat autònoma més. Per reblar el clau, connectant de ple amb les obsessions de la dreta més reaccionària, la que mai reflexiona sobre quin és el caldo de cultiu de desigualtat, corrupció i abús que ha podrit aquells països durant decennis fins a fer viable l’accés al poder de certs personatges autoritaris, Albert Rivera ha viatjat a Veneçuela per sortir encara més en les televisions espanyoles. Passat el protagonisme que Pedro Sánchez va voler atorgar als taronges, el cert és que la seva posició en campanya sembla bastant allunyada de la centralitat del debat, polaritzat entre l’alçada de la victòria del PP a la banda dreta i el “sorpasso” o no de Podemos dins l’esfera de l’esquerra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.