Ves al contingut principal

Suïcidi / Violència

SUÏCIDI. Pedro Sánchez va a la desesperada. Les enquestes marquen a hores d’ara una tendència molt negativa per a la seva formació. D’una possible victòria en vots d’Unidos Podemos i dels PSOE en escons de fa unes setmanes hem passat a un escenari de “sorpasso” clar dels de Pablo Iglesias, amb els socialistes situats clarament per sota dels 80 escons al Congreso espanyol. En aquestes condicions, el PSOE (des del mateix Sánchez a una Susana Díaz al rebot) comença a llançar senyals d’abstenció per a deixar que governi la llista més votada: és, certament, l’escenari somiat per la gent de Podemos. Un govern ara recolzat pels socialistes seria massa difícil i contradictori, amb els barons fent la guitza: Iglesias i Errejón pensen en la majoria absoluta en 2020, nascuda de l’ensorrament definitiu d’un PSOE venut a la dreta. Per a Catalunya, aquest moviment pot representar quatre anys de paràlisi.

VIOLÈNCIA. D’Arran a Sergi Picazo, la justificació reiterada de l’ús de determinada violència a Gràcia (no pas la dels mossos, clar) constitueix un element força preocupant. Cremar coses per fer més visibles els conflictes, diuen. Però, si creuem aquesta frontera, on posarem els límits? Matar un policia? Linxar el propietari especulador del local del Banc Expropiat? Només una mica o fins a la mort? Ui això encara faria més visible la causa. Si us plau, no juguem amb coses tan serioses. Les notícies de la setmana en l’àmbit gracienc ens han portat també una cacera injusta a les xarxes socials contra els germans Salellas, a compte del seu patrimoni heretat; han estat víctimes col·laterals de l’ideologisme eixorc de gent com Eulàlia Reguant, invocant la possibilitat d’avalar l’ocupació de segones residències: debats que serveixen per mostrar una i una altra vegada com ens dividim i ens empetitim. Com ens fem mal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…