Ves al contingut principal

Excloure / Expulsió

EXCLOURE. S’apropa el moment decisiu. El de constatar novament dues realitats que els nostres adversaris s’entesten a negar per terra, mar i aire, de debat en debat, des del ministre García Margallo a l’ex José Borrell: l’enorme flexibilitat adaptativa de la política internacional i el pes nul d’Espanya en el context de les nacions. Ho hem vist en el cas de Kosovo en les seves relacions creixents amb la Unió o en el de Gibraltar, admès a les federacions europea i mundial de futbol tot i l’oposició espanyola. Ara Rajoy, inconscient, s’ha llançat a negar el pa i la sal a una Escòcia que vol romandre a qualsevol preu dins la UE, un fet que avala i impulsa de manera difícilment evitable un segon referèndum sobre la independència. Serà tan senzill com seure tranquil·lament i esperar esdeveniments: fins a veure com la posició espanyola s’ensorra en topar amb la realitat.

EXPULSIÓ. Després que fa pocs dies coneguéssim les dades esfereïdores sobre el retrocés del català a l’administració de justícia a Catalunya, aquesta setmana ha esclatat l’enèsim afer de discriminació contra un catalanoparlant. En aquest cas, arran de la l’expulsió d’un entrenador per animar, a Catalunya (!), un dels seus pupils durant el campionat d’Espanya de tennis taula sub 23. Retrata la impossibilitat d’aconseguir portar la majoria castellanoparlant a l’acceptació de l’existència al seu voltant d’una realitat plurilingüe: l’àrbitre va actuar així adduint que no sabia si l’entrenador estava donant instruccions tècniques, aspecte prohibit pel reglament. És a dir, que, com sempre (als tribunals o allà on sigui), l’obligació de coneixement, per respecte als ciutadans, no és dels àrbitres, sinó dels parlants. Una lluita massa pesada per encarar-la dins un Estat que és incapaç d’evitar la imposició de la seva majoria històrica monolingüe.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…