Ves al contingut principal

Impresentable / Insurrecció

IMPRESENTABLE. El procés de naixement del Partit Demòcrata Català ha continuat els darrers dies amb pas ferm. El triomf de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès Mercè Conesa com a nova presidenta del Consell Nacional, per davant del candidat assenyalat pel president de la Generalitat, ha marcat clarament la voluntat de conduir el nou partit de manera ben diferent. De superar el passat. Per contrast encara costa més d’entendre el galdós paper de Francesc Homs al capdavant del grup de l’antiga CDC a Madrid: per comptes d’explicar-se davant dels electors i posar de relleu els guanys que la seva votació en l’elecció de la mesa del Congreso reportava en termes d’ingressos, visibilitat i capacitat política, l’exconseller ha passat dies i dies fugint. Apel·lar al caràcter secret del vot sembla incomprensible: el d’un representant mai és secret perquè està sotmès a retre comptes als seus electors. Que puguem oblidar-ho ben ràpid.

INSURRECCIÓ. Sembla que, després de dimecres, és possible (com diu Eduard Voltas) que tothom hagi entès aquí i allà quina és la situació on som. Bé, tothom tothom potser no. El portaveu dels QWERTY al Parlament, Joan Coscubiela continuava, a la seva bola, parlant dels focs d’encenalls del pujolisme i del suposat pacte a Madrid dels convergents (la seva obsessió malaltissa) amb el Partit Popular. Serà el seu un cas d’intoxicació amb la pròpia propaganda? Un senyal: en la seva intervenció al ple del Parlament de dimecres explicà que els experts que havien participat a la Comissió del Procés Constituent havien constatat que tots els nous Estats recents eren nascuts o bé com a resultat d’un pacte amb l’Estat matriu o bé per la via insurreccional. Després d’aquest descobriment espectacular, de màster en política comparada, un es pregunta en quin escenari es pensa exactament Joan Coscubiela que hem entrat?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…