Ves al contingut principal

Pactar / President

PACTAR. La gestió de la reobertura del CIE de la Zona Franca de Barcelona ha continuat creant una forta expectació. El govern espanyol hi ha fet entrar aquesta setmana el primer intern, alhora que impedia reiteradament fer-ho als funcionaris enviats per l’Ajuntament. El regidor encarregat, Jaume Asens, ha insistit que el consistori barceloní imposarà, sigui com sigui, el compliment de la normativa municipal, després que les autoritats estatals donessin amb la porta als morros els inspector enviats per la corporació local: l’Ajuntament insisteix que no es rendirà i el Govern de la Generalitat li ha donat ple suport. El cas del manteniment del CIE és una eina excel·lent, un mirall insuperablement eloqüent a l’hora de constatar qui mana de veritat a la colònia. Demanar que els QWERTY, però, en treguin alguna conclusió al respecte sobre la necessitat de la unilateralitat seria massa.

PRESIDENT. De la famosa entrevista de Germà Bel a Vilaweb d’aquesta setmana m’ha cridat l’atenció, més enllà del seu posicionament fortament contrari al RUI (amb arguments interessants, que convé repassar, encara que sigui des de la discrepància), sobretot, la seva precisa descripció del capteniment polític del president Carles Puigdemont. La peripècia del seu accés rocambolesc al Palau de la Generalitat el dota d’una qualitat especial: “és una persona [diu Germà Bel] que no té cap necessitat mental ni política d’ocupar el càrrec que ocupa. I això dóna una llibertat d’acció fantàstica. No tenir temor de perdre un càrrec et permet de fer política de debò”. Més enllà de les polèmiques entorn al millor instrument per assolir l’objectiu, està clar que la gent que va al capdavant mereix confiança i que els independentistes, atès que del dependentisme només rebran que bufetades, insults i mentida, faríem bé d’oferir-los-hi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…