Ves al contingut principal

Pantalla / Premi

PANTALLA. Dilluns l’entitat espanyolista amb forts lligams amb l’extrema dreta, Societat Civil Catalana, feia instal·lar, sense permís, per a veure “la roja”, una pantalla a la plaça Catalunya, davant la qual es van concentrar dos-cents ultres i alguns turistes despistats. Tot i que, com diria Joaquim Coll, sense respecte a la llei no hi ha democràcia, en aquest cas (com sempre que cal) l’espanyolisme es va passar pel folre les ordenances municipals i va tirar pel dret, que jugava la selecció espanyola. La manifestació nacionalista-esportiva va començar enviant l’expresident Mas a la cambra de gas i va acabar (com acostuma a passar darrerament en les concentracions feixistoides) empaitant periodistes. Entretant, a Ponent, per celebrar els zero escons a la demarcació del partit d’Àngel Ros i els seus acòlits de Ciutadans, trenta lleidatans s’aplegaven davant la pantalla pagada per la Paeria per veure la derrota davant d’una Itàlia molt més afamada de victòria.

PREMI. L’afer Fernández Díaz va tenir impacte en la campanya electoral, en efecte, bàsicament per refermar la concentració del vot espanyolista a mans del PP, el partit que millor combat l’independentisme com sigui, legalment o il·legal. Un cas tan greu d’utilització de les institucions per instigar una persecució política, amb la concurrència del poder judicial i els mitjans de comunicació afins, no només no ha provocat cap càstig electoral sinó tot el contrari: ha estat efusivament premiat. A Espanya, ha contribuït a fer del Partit Popular la candidatura més votada a 42 províncies. A Catalunya, ha servit per erosionar Ciutadans (que perd aquí gairebé una quarta part dels vots que es deixa pel camí en total) i a fer dels populars el tercer partit més votat a la ciutat de Barcelona. Un país veí de vergonya i un espanyolisme català neofranquista, per si encara no ho teníem prou clar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…