Ves al contingut principal

Ràbia / Tupinada

RÀBIA. Poques vegades una victòria havia estat tan amaga. Xavier Domènech compareixia la nit electoral extraordinàriament crispat, en tromba contra els qui havien criticat en campanya les flagrants incoherències de la seva formació; l’alcaldessa de Barcelona, mig plorosa. Al dia següent, la roda de premsa coral de valoració dels resultats semblava un autèntic funeral. És el que té haver pres l’opció del sucursalisme, és la conseqüència de fiar-ho tot absolutament i fraternalment al canvi d’una Espanya que no vol canviar: tones de frustració. El marc mental de la possibilitat d’un canvi imminent, hàbilment construït durant mesos per suplantar la il·lusió que fins fa poc havia representat en solitari l’independentisme, s’enfonsava. Comença una nova etapa en la qual els Comuns, de moment, semblen parlar només de política convencional en el marc d’una autonomia intervinguda: no sé si amb això recuperaran la grapa perduda.

TUPINADA. No hi ha dubte que els dos grans partits espanyols, però sobretot el PP, de tota la vida, hi fan trampes. Els geriàtrics i els convents són els seus escenaris predilectes. El vot per correu, un bon filó. Està claríssim que, en les darreres convocatòries, torpedinar el vot exterior, integrat sobretot per gent jove i formada (el negatiu del seu perfil de votant), s’ha convertit en un objectiu (també ho va ser descaradament el 27-S) al qual s’apliquen amb fruïció. Però una cosa no treu l’altra: els grans partits tenen apoderats que controlen els recomptes i es fan amb còpia de les actes de gairebé totes les meses obertes: la possibilitat de fer un frau massiu que modifiqui substancialment el resultat d’unes eleccions és altament remota. Francament, a Podemos farien bé d’analitzar les causes reals per les quals els ha volat més d’un milió de votants.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…