Ves al contingut principal

Discrets / Esperpent

DISCRETS. Si s’analitzen els resultats en funció del medaller, cal dir que l’actuació de l’esport espanyol als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro ha estat prou millorable, per no dir decebedora. Països com ara França o Itàlia han triplicat el nombre de pòdiums espanyols. Sense l’aportació catalana, a més, el paper encara hauria estat més fluix. Si bé és cert que en bona mesura correspon a la presència en molts esports d’equip, sobta que la delegació espanyola hagi estat una de les més nombroses dels Jocs. Més enllà dels directius de TVE i les seves famílies i d’altres molts funcionaris esportius, sembla que el criteri per enviar esportistes a Rio ha estat extraordinàriament generós. A molts esports, com ara l’atletisme, els tres espanyols presents a cada prova queien indefectiblement en primera ronda. Sobta aquesta alegria en un Estat amb pensions en fallida i que aviat serà obligat a aplicar retallades dramàtiques.

ESPERPENT. La setmana del caos espanyol ha estat d’allò més divertida. Un seguit de rodes de premsa bàsicament adreçades a traspassar-se dels uns als altres el mort de la reponsabilitat d’unes terceres eleccions. Rajoy reuneix la direcció del PP per abordar les sis condicions de Ciudadanos i quan surt a explicar-ho diu que no n’han parlat. Finalment, dijous, la presidenta del Congreso anunciava que el ple d’investidura tindrà lloc el 30 d’agost, fet que podria portar (cas que el president espanyol no superi la votació) a les terceres eleccions espanyoles en un any el dia de Nadal. Definitivament, als populars se’ls hi ha anat la mà: quan era tan evident per tothom que el PSOE hauria de decidir si carregar o no amb el pes d’una nova convocatòria electoral, forçar que sigui el dia més festiu de l’any sembla una estratègia partidista excessivament descarada. I dir-ho obertament, encara més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…