Ves al contingut principal

Unilateralitat / Via

UNILATERALITAT. L’unicornisme ha fet de la uniltarelitat un tòtem en negatiu, sobretot, perquè saben que és el nostre obre-llaunes. Mentre acusen l’independentisme de pensament màgic, no paren de repetir consignes increïbles. Parlen de coses com ara una República Catalana sobirana però no independent (cas únic al món), com en el cas de Gerardo Pisarello al debat organitzat per l’ANC de Gràcia aquesta setmana. Ell i altres líders encomunistes parlen de la necessitat de guanyar aliats per assegurar el reconeixement internacional: una altra mostra evident d’irrealisme. Ningú, però ningú, reconeixerà Catalunya com a estat independent, ni farà cap mostra pública de tenir la més mínima intenció de fer-ho, precisament fins al moment en el qual les institucions catalanes exerceixin la sobirania real sobre el seu territori. No hi haurà cap reconeixement abans de la independència. I la independència només és possible de manea unilateral. Sense unilateralitat, res de res.

VIA. Durant l’estiu tampoc no hi ha treva. El desastre del sistema ferroviari català propiciat per l’antiga RENFE no descansa mai. En el darrer cas, aquesta setmana, màquines de tren de fa trenta anys, progressivament desplaçades fins a Catalunya per fer-les rodar sobre infraestructures en un estat degradat per la desinversió, del tot lamentable. L’acceptació per part de la Generalitat de la modificació dels horaris per part de l’operadora, de moment, sembla que només ha servit perquè RENFE s’estalviï els diners de les compensacions per retard a les quals havia de fer front fins ara. Atès que és evident que el govern espanyol ens castiga amb nul·les inversions per raons polítiques, convindria que el Departament de Territori i Sostenibilitat mantingués una actitud extremadament exigent a l’hora d’analitzar si els nous compromisos de l’empresa ferroviària s’estan complint o no. Perquè tothom sap que no complirà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.