Ves al contingut principal

Banderes / Cremadissa

BANDERES. Dignitat rima amb llibertat. “Respect” diu el lema de la UEFA, una entitat que hauria de començar a casa seva les campanyes en defensa dels valors. I respecte és el que demanem. Tot i que la federació europea ha optat per obrir-ne un nou expedient, no podem en cap cas fer-nos enrere. Un organisme esquitxat per la corrupció no té dret a posar en dubte, en cap cas, la nostra llibertat d’expressió. Mai. No només perquè ho hagi fet, descaradament, a instàncies del Govern espanyol. Ells sabran en quin embolic s’hi han volgut ficar, tot atacant drets fonamentals. Dictamini el que dictamini finalment el TAS no podem acceptar agenollar-nos. Encara menys pel fet que s’addueixi que proferim un missatge polític. Serà que la política no és present en tots i cadascun dels partits de la Lliga de Campions de mil i una formes, obertes o banals. Fermesa i guanyarem.

CREMADISSA. Francament, que voleu que us digui, com a iniciativa política, si el que volem és eixamplar els límits en totes direccions, assaltar les fronteres del nostre espai medul·lar i guanyar nous independentistes, potser no sembla l’acció més intel·ligent possible. De fet, a aquestes alçades de la pel·lícula del nostre procés d’alliberament, la crema d’estanqueres, retrats del Borbó i pàgines de la Constitució espanyola sembla més aviat una iniciativa antiga, un punt anacrònica, de quan érem petitets i ens havíem de conformar a jugar a la contra. De quan, per comptes de guanyar definitivament un Estat, ens conformàvem amb petites victòries simbòliques. Dit això, és evident que, també aquí, hem d’estar sempre de part de la llibertat d’expressió, posada fins i tot per sobre del respecte als símbols polítics i institucionals. El país nou que volem ha de posar-la al capdavant de tot.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.