Ves al contingut principal

Demòcrates / Desinflat

DEMÒCRATES. En un acte de sinceritat extrema, la cap de l’oposició dependentista al Parlament de Catalunya ha estat meridianament clara: mai reconeixeran la legitimitat d’una majoria dels catalans per declarar la independència. Democràcia en estat pur. El Regne d’Espanya com a presó: atès que els catalans som només un 16% dels súbdits dels Borbó i que per a autoritzar un referèndum que esberli la unitat del reialme cal aplegar, en dos legislatures consecutives un 66% dels diputats i una majoria en referèndum, la lliçó és ben clara: és exactament igual el que pensem els catalans sobre el futur de la nostra comunitat política. Decidirà, sempre, la majoria demogràfica castellano-espanyola. I punt, que per a alguna cosa han guanyat dues guerres i han fet milers de morts i exiliats. Que, com diu Margallo, ells tenen dret a decidir què som els catalans. Fraternitat en essència.

DESINFLAT. La capacitat de l’”establishment” polític espanyol per ignorar el moviment polític de protesta més important d’Europa i la de la seva premsa per manipular-lo és autènticament digna d’estudi. L’evolució de les capçaleres digitals, també: sorpreses inicialment per les dimensions d’una mobilització que ja havien decretat liquidada, colpides per l’efecte multiplicador d’imatges de la desconcentració a les cinc seus, la majoria va coincidir a utilitzar el terme “multitudinari” per referir-s’hi. Naturalment, només va ser durant unes hores, no fos que patissin un empatx de veritat. Els responsables i el propietaris dels mitjans van tocar el xiulet i en poques hores l’impacte inicial ja havia estat substituït per un gran consens sobre la desinflada. Al dia següent, Inés Arrimadas ja era l’única veu digna d’entrevista i cap mitjà espanyol contactava amb els organitzadors perquè hi donessin la seva versió. Vaja, que el periodisme espanyol continua la seva baixada als inferns.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…