Ves al contingut principal

Onze / Patata

ONZE. La Diada d’aquest any era una prova d’esforç d’alt risc. Es tractava del cinquè any consecutiu de mobilització massiva i arribava després que la gent hagués fet a les urnes el que tocava: atorgar el mandat democràtic definitiu a una majoria parlamentària independentista. Fa mesos que tothom té clar que la feina clau toca ara als nostres representants. Aquesta Diada, a més, no tenia un objectiu immediat que calgués acomboiar: no tenia un 9-N a la cantonada com el 2014 o unes eleccions plebiscitàries del 27-S com el 2015, que havien estat la benzina de les dues darreres mobilitzacions. Aplegar, doncs, al carrer, al voltant del 10% de la població d’un país és una barbaritat d’unes dimensions tals que és per estar-ne del tot orgullós d’aquest poble. S’estudiarà i molt la potència extraordinària d’aquest moviment i ens en sentirem orgullosos tota la vida. Les generacions futures ens envejaran.

PATATA. La primera escletxa, de moltes que arribaran fins que guanyem, en l’estratègia repressiva de l’Estat contra les institucions catalanes ha arribat del TC. Tot i la majoria conservadora de l’alt tribunal, els magistrats no tenen ganes d’esdevenir executors de la repressió que els dicti el Govern. Que cadascú es faci responsable dels seus actes, pensen. Una de les incògnites de les properes setmanes, doncs, serà la de comprovar fins a quin punt suporten la pressió a l’hora de negar-se a encapçalar les mesures sancionadores contra la presidenta del Parlament català. De moment, sembla que volen resoldre primer els recursos presentats per les institucions basques i catalanes contra les noves funcions del TC. Aquesta pot esdevenir una qüestió altament decisiva perquè finalment puguem dir que amb el Constitucional va començar i va acabar tot plegat, just deu anys més tard.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.