Ves al contingut principal

Abstenció / Barons

ABSTENCIÓ. Aquesta setmana, segons ells mateixos prediquen, temps de coherència per als principals dirigents del PSC, com ara Miquel Iceta o Núria Parlón, però també per a gent com l’alcalde de Terrassa Jordi Ballart. Poca gràcia té, però, com es posen a la boca conceptes, com el de la desobediència, tan allunyats de la seva pràctica política, aferrada tan sovint a l’establishment, i com es comparen amb càrrecs públics que s’hi juguen en fer-la penes de presó. Sí, ara toca coherència, que consisteix no només a votar no a Rajoy en compliment del seu compromís amb els electors (recordeu, #FemForaRajoy) si no també a complir les amenaces d’estripar el carnet en cas que existís un acord entre els dos grans partits espanyols per investir president Mariano Rajoy. I no hi hagut un acord, és encara pitjor: el faran president de franc. Núria Parlón, Jordi Ballart, públicament compromesos, com tenim el tema?

BARONS. Que el PSOE és partit del règim no cal que ens ho expliquin gaire als qui conservem un xic de memòria: des del GAL a la reforma exprés de la Constitució al dictat dels mercats. Però, per si en algun moment ens assaltés algun tipus de dubte, els gran dinosaures del partit es mantenen vigilants de les essències. El país sacsejat per una profundíssima crisi, econòmica i d’identitat, a tots els nivells, experimenta canvis a velocitat de vertigen, però ells es mantenen al peu del canó marcant el camí, incòlumes, bastions d’un conservadorisme (encara que porti bandera d’esquerres) inconcebible. L’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra ha estat d’una eloqüència espectacular: el PSOE no podia sotmetre a votació de les bases la seva decisió sobre la investidura de Rajoy: és més, cito literal, “que votin els militants va en contra de la essència de la socialdemocràcia”. Senzillament es-pec-ta-cu-lar!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…