Ves al contingut principal

Arcàdia / Arxius

ARCÀDIA. Caps d’Estat que (presumptament) subornen per evitar condemnes. Ministres que guarden al despatx maletins amb milions d’euros per pagar mentides que empastifin enemics polítics. Partits del Govern que destrossen a cops proves incriminatòries. Fiscals que afinen processos judicials. Tribunals que envien a judici responsables polítics que fomenten la participació dels ciutadans. Estats que multipliquen la despesa militar mentre fan fora la gent de casa seva. Que fan línies de tren buides per no invertir en les que van plenes a les colònies. Que enfonsen milions en submarins que no suren. Àrbitres constitucionals amb carnet de partit. Estats que van pel món amenaçant i pressionant tothom per a evitar que ens expliquem. Governs democràtics que creen una policia política. La llista seria interminable. La República Catalana no serà l’arcàdia de la qual se’n fot Miquel Iceta però és molt possible que no faci tanta pudor de claveguera com el Regne d’Espanya.

ARXIUS. Las Televisió de Catalunya va oferir al “Sense Ficció” de dimecres un interessant reportatge titulat “Tarradellas, l’home que ho guardava tot”, dedicat a la trajectòria política del president a través del fons documental que va conservar. El mèrit d’haver portat la legitimitat republicana fins a empeltar-la amb la Generalitat actual és indiscutible. Més objeccions, en canvi, poden plantejar-se a l’epítet habitual d’home d’estat al qual els seus hagiògrafs són tan proclius: costa d’entendre com el president Tarradellas ha estat (amb l’excepció de Josep Irla), l’únic president de Catalunya, d’Enric Prat de la Riba a José Montilla, que no ha lliurat el seu arxiu (per cert, conformat en bona mesura per documentació de la institució i no seva) a la Generalitat de Catalunya, sinó que el va deixar a mans d’un patronat privat i hostatjat a un monestir. I aquest capteniment no sembla precisament el d’un home d’estat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…