Ves al contingut principal

Escissió / Majoria

ESCISSIÓ. L’espectacle ofert pel socialisme espanyol és de crispetes. Costa molt d’entendre com Felipe González, qui encara es vanta dels GAL, pugui tenir prou pes, vint anys després d’abandonar la presidència del Govern espanyol, com per dictar sentència de mort contra un secretari general escollit pels militants en primàries. La covardia de Susana Díaz no coneix límits: envia els seus peons a forçar la caiguda de Sánchez i dóna la cara (relativament) dos dies més tard. A hores d’ara, la situació recorda a la que es produirà el nostre dia D: dos legitimitats sobre el terreny a l’espera d’un sol guanyador, és a dir, de qui aconsegueixi controlar definitivament el territori. La gent mobilitzada hi jugarà, sense dubte, un paper determinant. Si cristal·litza una escissió del partit serà la fi del PSOE; si dóna finalment el seu suport passiu a la investidura de Rajoy, també. Un harakiri realment espectacular.

MAJORIA. Amb la seva habilitat dialèctica habitual (que a mi, a diferència de la majoria dels opinadors de la tribu, no me’l fa gens simpàtic) Miquel Iceta va dedicar bona part de la seva intervenció, a la qüestió de confiança del president Puigdemont, a reblar el clau d’un relat que considera fonamental i que, com la seva suposada gràcia, bona part dels mateixos indepes han comprat: que no tenim prou legitimitat democràtica per proclamar la independència perquè vàrem perdre el plebiscit del 27-S. Allò que fins i tot “La Vanguardia” va acceptar amb el titular de portada del dia després (“El sí s’imposa”) ben aviat nosaltres mateixos vàrem permetre que desaparegués impunement de l’imaginari del país; i així, el millor resultat electoral de la història de l’independentisme, que ens dóna una majoria guanyadora, ens l’hem deixat convertir en una derrota. Ningú dels nostres va sortir a replicar-lo amb eficiència.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.