Ves al contingut principal

Mànigues / No

MÀNIGUES. Després d’aguantar el que no està escrit, insults, escridassades i intoxicació permanent des dels mitjans de la caverna, finalment, Gerard Piqué ha decidit enviar-los a can Pistraus i fixar full de ruta i data de la seva declaració d’independència de la selecció espanyola: serà l’estiu del 2018, després del Mundial de Rússia. Això, sí caldrà que el Govern espanyol s’hi avingui o, si més no, no s’interfereixi; una secessió tolerada: amb la legislació actual a la mà, acudir a les convocatòries de les seleccions espanyoles és obligatori i desatendre la crida comporta la suspensió de la llicència federativa, l’exili esportiu, vaja. Convé que se sàpiga i en aquest sentit Esquerra Republicana ha fet la mar de bé en presentar una proposició no de llei reclamant la derogació de la part de Llei de l’esport de 1990, feta en el context de l’onada repressiva olímpica contra la independentisme, que així ho imposa.

NO. El president Puigdemont s’ha desplaçat aquesta setmana a la metròpoli per demostrar, una vegada més, que el diàleg i la moderació són, com sempre ha estat, de la nostra part. La rebuda del Madrid polític anestesiat per la Gran Maniobra de l’establishment a favor de l’estabilitat ha estat apoteòsica: cap presència, a excepció de l’exministre socialista Ángel Gabilondo. Una nova mostra aclaparadora de fraternitat. Sense molestar-se a anar-hi a la trobada, el partit del govern espanyol ha respost amb l’habitual no, no i no per boca del ministre de justícia. No hi ha haurà referèndum. Per evitar-lo, però, aquesta vegada hauran de prendre mesures d’excepció: o dissoldre el Parlament en els propers mesos o assegurar-se del control de la Generalitat per evitar-ne l’organització. I, sigui quina sigui la intervenció, la majoria independentista es farà més gran i la seva força imposada els farà més i més petits.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.