Ves al contingut principal

Referèndum (I) / Referèndum (II)

REFERÈNDUM (I). Ciudadanos ha dit aquesta setmana per boca del seu genial diputat Fernando de Páramo que els independentistes pensem repetir referèndums, un rere l’altre, fins a guanyar-lo. Atenció, atureu màquines: I? També ells van insistir a presentar-se fins a obtenir representació i després fins a quedar segons. Igual com fa la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és molt curiós que considerin el 9-N com un referèndum, perquè aleshores vol dir, senzillament, que ja hem guanyat, i, poca broma, amb un 81% dels vots a favor de la independència. És molt xocant que altes instàncies del sistema judicial i grans partits constitucionalistes reconeguin que ja ens hem autodeterminat i, en canvi, siguem nosaltres mateixos els qui (com sempre, amb el desig d’agradar-nos encara més) diguem que no, que encara fa falta fer-ne un altre, de referèndum. Declarem ja la independència amb l’aval definitiu de Ciudadanos i el TSJC.

REFERÈNDUM (II). El dependentisme català no ha trigat, ni cinc minuts, a emparar-se en el resultat del referèndum sobre l’acord de pau a Colòmbia per presentar-lo com la demostració empírica de com és de dolent preguntar les coses a la gent. Democràcia parlamentària diuen que volen. Al Més324 de TV3 el socialista Daniel Fernández citant Hitler per desautoritzar la pràctica del referèndum. Es veu que es millor que decideixi una elit per comptes del poble illetrat. No cal preguntar-se perquè un 63% del cens no s’ha sentit interpel·lat. Quins errors ha comès la campanya del sí. Quines barreges de context han embrutit davant la gent l’aposta per la pau. Sotmetre les decisions a validació de la gent sempre és incòmode: és millor fer veure que els de baix no existeixen. I així, mentre ignorem què pensen, segur que farem polítiques pensades per representar els seus interessos. Segur, segur.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…