Ves al contingut principal

Unicornisme / Vagància

UNICORNISME. El Parlament ha reviscut la clàssica escena d’unicornisme dels QWERTY al voltant del referèndum acordat que mai serà. Comuns, podemites i ecosocialistes insisteixen a demanar permís per pactar una consulta vinculant. Com si no ho haguéssim fet disset vegades abans. Fins i tot amb Joan Herrera a la tribuna del “Congreso”. Bé, doncs, som-hi. Fem-ho com abans, tornem-hi amb una proposta de referèndum acordat. Això sí, a diferència de fa tres anys jo els donaria tot el protagonisme. Sencer. Que Xavier Domènech la defensi en solitari a la Carrera de San Jerónimo, amb el suport unànime de tots els diputats independentistes. I després de la plantofada, amb els dits encara marcats a la cara, que el representant dels Comuns a les Espanyes ens negui el referèndum perquè no l’hem pactat. Convé retratar quan abans la seva voluntat de diferir “sine die” el referèndum que el Regne d’Espanya no acceptarà mai.

VAGÀNCIA. La intervenció de Xavier García Albiol al Debat de Política General va tenir el nivell acostumat. És a dir, nul. Amb el to xulesc que li ve de sèrie, el líder (de moment) del PP a la colònia va parlar de l’independentisme com a una mena de “vagància” que permet els sobiranistes no fer res. Tal i com va dir el president, al qual se li va escapar fins i tot un renec, sobre no fer res els populars poden donar moltes lliçons. L’argument és del gust habitual dels QWERTY, els quals acusen l’independentisme de no avançar en el procés a l’hora que ells el bloquegen impedint arribar a consensos majoritaris. Si uns i altres volen que passem pantalla, que ens posem a treballar i que oblidem per sempre el debat sobiranista hi ha una solució fàcil: permetre’ns votar. Sí, ja sé que no passarà. Però és un dir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.