Ves al contingut principal

Democràcia / Finançament

DEMOCRÀCIA. Pas de rosca a pas de rosca, passet a passet, la democràcia espanyola s’ensorra. Superats determinats límits, ja no hi ha aturador. Segons informava “La Vanguardia” dilluns, just el dia següent de la resurrecció de Rajoy, el Tribunal Constitucional decidia donar per bona la reforma de la seva llei de funcionament i, per tant, acceptar l’aplicació de penes sense figura de judici. Sense que els afectats puguin ni tan sols defensar-se. Fins i tot el sistema constitucional català d’abans de 1714, encara ben llunyà d’una democràcia liberal, establí que tothom havia de ser jutjat “per directum”, és a dir, que ningú podia ser condemnat sense un procés en forma, amb fases d’ofensa i defensa. Amb la reforma del TC, doncs, retrocedim més de tres segles per tornar, més aviat, als temps de la Inquisició, quan la condemna podia arribar sense ni tan sols conèixer el denunciant ni l’acusació.

FINANÇAMENT. El canvi d’època, l’abans i el després del 27-S, es manifesta en el camí cap a l’aprovació de les tres lleis de desconnexió, però també en detalls com ara la resposta col·lectiva i contundent de tots els membres de Junts pel Sí en relació a la negociació d’un nou sistema de finançament dins la LOFCA. El president Puigdemont ha deixat ben clar que Catalunya no participarà en unes negociacions que (tot i que Rajoy les presenta com una manifestació de diàleg) són un autèntica presa de pèl que arriba amb tres anys de retard. Tampoc hi anirà, per primera vegada en la història, a la conferència de presidents autonòmics que no s’aplega des d’en fa cinc. I és que, cada nova negociació, ha estat un engany que ens retornava invariablement a un espoli fiscal equivalent al 8% del nostre PIB. I ara, amb un govern popular recolzat per l’ultranacionalisme de Ciudadanos, encara tenim menys garanties.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…