Ves al contingut principal

Inversió / Nació

INVERSIÓ. Al dia següent que la burgesia catalana (amb la qual tan sovint coincideixen els QWERTY en matèria nacional) aplaudís al Círculo Ecuestre les ocurrències d’Esperanza Aguirre, cada dia més gagà, amb invocació a tallar el finançament de la Generalitat i reivindicació de la figura política d’Alejo Vidal-Quadras, la Cambra de Comerç de Barcelona feia públic un informe segons els qual la inversió de l’Estat espanyol en infraestructures a Catalunya ha caigut als paràmetres més baixos dels darrers vint anys. L’execució de les partides pressupostades per a Catalunya no va arribar en 2015 ni al 60%. Una vegada superada la inversió en AVE radial al Principat, que tot ho tapava, ja ni s’escarrassen mínimament a dissimular el dramàtic espoli que ens apliquen. Ells sí que han desconnectat. El mateix dia en què es feia públic que l’Estat espanyol és l’únic d’Europa que destrueix ocupació en l’àmbit de les noves tecnologies. Demencial.

NACIÓ. Davant Jordi Évole, el defenestrat Pedro Sánchez denunciava la pressió de l’establishment pel salvar a tota costa el règim del 78. També, reconeixia que Catalunya és una nació, amb aquella fórmula infumable de la nació de nacions que evita encarar de fit a fit la qüestió de la sobirania; a molts ens és igual si la comunitat política catalana la consideren una nació o un pop: només volem saber si ens deixaran triar què volem ser o ens obligaran, com fins ara, a ser espanyols per pebrots. La revelació de Sánchez, a més, ensenya, nua, una altra de les lleis de la política espanyola (juntament, amb la del 8% de dèficit fiscal que es deriva sempre de qualsevol nou sistema-engany que s’empesquin): el reconeixement nacional de Catalunya sempre és inversament proporcional al nivell de poder real del qual es disposa a l’Espanya borbònica. I ja no cola.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…