Ves al contingut principal

Mentida / Pacte

MENTIDA. Fa alguns dies, però encara estem commocionats per la immensa cara dura d’Adolfo Suárez i Victoria Prego. Realment, no se sap qui n’hi té/tenia més. En realitat, en el cas del president Suárez potser hauria estat massa càndid esperar gaire polidesa democràtica d’algú que venia directament del falangisme. De la Prego, què dir: una periodista que amaga durant vint anys una informació com aquesta només demostra que és bastant més bona vassalla que professional. El contrast entre el relat construït sobre la Transició i la realitat que s’ha anat desvetllant amb tant d’esforç entra de ple en la categoria de la famosa postveritat, que ha fet famosa l’esclat dels populismes a Europa i Amèrica. La que Joaquim Coll no denunciarà en un dels seus característics articles insultants a “El Periódico”, en els que qualifica de pirats a la meitat dels seus conciutadans pel simple delicte de ser independentistes.

PACTE. El dependentisme ha xalat d’allò més amb la signatura del pacte de govern (incomplet, perquè li falta un escó) entre el PNB i el PSE, basat en el reconeixement d’Euskadi com a nació i en el seu dret a decidir. Dos conceptes que, si es defensessin des del socialisme català, haurien estat motiu d’atac d’histèria per part del susanisme. Es tracta, ens recomanen de manera inversemblant, de tornar deu anys enrere: de viatjar de nou al període 2004-2010, justament el de la frustració de l’autonomisme. No entenen que si el País Basc no segueix les nostres passes és bàsicament per dos motius: perquè la presència durant tants anys d’una violència injustificable ha minat molt la seva legitimitat i perquè ells sí tenen alguna cosa important a perdre: un concert econòmic (qüestionat a la UE) que els ha permès surfejar damunt la crisi amb prou gràcia com per a donar-nos ara lliçons interessades de moderació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…