Ves al contingut principal

Rodalies / I?

RODALIES. Com en el cas dels més de 4.000 MEUR amb que la Generalitat va finançar l’estat entre 2009 i 2014, a base de bestretes expressament mal calculades pel Govern central del que corresponia al Govern de Catalunya en base a la recaptació tributària, en el cas del tren es produeix també una gestió deliberadament insuficient dels nostres interessos. Partits i entitats de la societat civil, encapçalats pel president Puigdemont i l’alcaldessa de Barcelona, han volgut escenificar conjuntament i gràficament al Palau de la Generalitat la reclamació del traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat, per tal de posar fi al desgavell. Per molt que el dependentisme (de dretes i esquerres, liberal o antisistema) es regiri una i altra vegada contra aquest argument, el cert és que un dels principals motius per desitjar un estat propi ens el posa damunt la taula cada dia Espanya, amb la seva irrefrenable voluntat de perjudicar els nostres interessos.

Y? La televisió pública catalana, llums i ombres. Capaç de dedicar més d’una hora en “prime time” a un personatge que es vanta des de 2012 d’haver torçat el resultat d’unes eleccions autonòmiques. Capaç també de reportatges com el darrer “30 minuts” dedicat a Gibraltar. Realment, val la pena veure’l, encara que hagi incomodat, lògicament, com era de preveure, el dependentisme. Tal i com la gent de Súmate va destacar a les xarxes socials, el moment culminant, després de repetides exhibicions de fatxenderia del ministre García-Margallo, es produeix quan els autors del reportatge entrevisten l’alcalde d’Algessires i senador del PP, José Ignacio Landaluce: l’equip li fa notar que no hi ha cap partit, entitat ni grup a Gibraltar que doni suport a la cosobirania, i la seva resposta és genial: i? És un moment sublim que revela els mecanismes profunds de la seva manera de pensar. La gent els importa un rave.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…