Ves al contingut principal

Canvi / Constitució

CANVI. L’estranya publicació amb gairebé dos anys de retard de l’Enquesta de Valors Socials de l’Ajuntament de Barcelona (amb entrevistes fetes a les acaballes de 2014) ens retrata una capital clarament guanyada per a l’independentisme. El percentatge de barcelonins que han passat a estar més aviat a favor de la independència ha crescut del 29,5% el 2006 al 40,1 en 2010 i el 52 just en 2014. A manca de dades més actualitzades retrata el gran corrent de fons que, de l’ensulsiada de l’Estatut i l’eclosió de les Consultes al 27-S, ha convertit l’independentisme, sense dubte, en el projecte de futur amb més suport al país, clarament per sobre dels defensors de l’statut quo i els de l’unicornisme federal. Quan la pressió de l’establishment dependentista es fa gairebé insuportable, convé fixar una mirada llarga i recordar la pasta ja ha sortit del tub i ningú no la podrà fer entrar una altra vegada.

CONSTITUCIÓ. En la batalla de les paraules ens hem deixat furtar el constitucionalisme. Si alguna cosa ens ha caracteritzat al llarg de la història és la capacitat de crear, durant sis segles, un sòlid edifici jurídic capaç de controlar i distribuir el poder. Tot el contrari de la Castella històrica, abocada a l’absolutisme. Ningú no és més constitucionalista que nosaltres. Però no de la Constitució del 78. I menys ara, després de 38 anys d’aplicació regressiva, gairebé els mateixos de la dictadura que va succeir. El text que va donar cobertura legal als Borbons i a la impunitat del franquisme és a hores d’ara una Constitució “zombie”, morta i de morts. Més de morts que de vius. Dades demogràfiques en mà, és fàcil calcular que més del vuitanta per cent dels catalans actuals no van recolzar la Constitució, principalment, perquè no havien nascut o no en tenien l’edat. Una autèntica closca buida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.