Ves al contingut principal

Disparar / Fallida

DISPARAR. Una part notable del dependentisme autoanomenat progre viu obsedida per demostrar que som uns autèntics tarats rurals, una mena de carlins assilvestrats, i que, per tant, la seva desqualificació moral del procés d’alliberament català té raons sòlides en nom de la civilització. És un argument de fons que intenta amagar una realitat que els és ben punyent que el seu nacionalisme respon, sobretot, a fer valdre la seva atàvica voluntat de subordinació a la majoria castellana que ha afaiçonat històricament l’actual Regne d’Espanya. Aquesta setmana, la polèmica desfermada a les xarxes socials per l’escriptora espanyolista i taronja Laura Freixas ha estat el viu exemple d’aquest capteniment: intentar relacionar la tradició castellera amb el neoliberalisme i el masclisme d’una sola tacada. De tan surrealista fins i tot ella, completament aliena al sentit i el significat de les tradicions del seu entorn, va haver de batre’s ben aviat en retirada. 

FALLIDA. La setmana acaba amb la certificació que altres 10.000 MEUR volen aquest primer desembre de la guardiola de les pensions. Aquella que els catalans hem anat engruixint durant anys amb el nostre superàvit fiscal depredat. El fet ens recorda que hem de començar la campanya del sí amb tots els arguments positius del país que volem, tal i com l’està impulsant l’Òmnium, però també (alhora i amb no menors energies) una altra de la por, per deixar clar el risc i la indignitat que suposa quedar-nos a Espanya. És temps de deixar caure el lliri de la mà i explicar, especialment, a la nostra gent gran, que està en risc la seva seguretat econòmica i el seu benestar material. Perquè, com diu Germà Bel, el petit percentatge de vots que ens manca per arrodonir la victòria cal anar-lo a buscar, principalment, a les residències de la tercera edat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…