Ves al contingut principal

Rostre / Sobirania

ROSTRE. A aquestes alçades el rostre petri del president dels socialistes catalans Àngel Ros ha accedit ja a la categoria de mític: capaç, sense moure les parpelles, de votar el 9-N i d’avalar que es persegueixi penalment els organitzadors de la votació, al crit de les lleis cal complir-les: li’n recordarem quan s’aprovi la Llei de Transitorietat Jurídica i ell es negui a acceptar el referèndum d’autodeterminació. El paper dels socialistes catalans, de tan galdós, comença a fer veritable llàstima. Aquesta setmana, arran del pacte entre el PSE i el PNB per a un govern a Euskadi, Susana Díaz no dubtava a trobar acceptable que es parlés del País Basc com una nació i del seu dret a decidir. Les mateixes coses que, si fossin defensades el PSC (com en algun moment ho havien estat) provocarien un autèntic daltabaix. Perquè hi ha coses que no es poden defensar només perquè ets català.

SOBIRANIA. Una vegada més, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, ha acudit a un esmorzar informatiu a la capital del Regne, per certificar (no és broma) que el PSC no és cap cinquena columna independentista dins el PSOE. Que Catalunya és una nació, sí (de moment, més endavant ja recularem si convé), però que la sobirania rau en la nació espanyola. És el concepte de nació-carcassa que els sembla que l’Espanya-castellana (que tampoc) podria arribar algun dia a assumir. Cal dissimular el centre autèntic del debat, el veritable moll de l’os: els catalans no volem ser una nació buida de contingut sinó en plenitud, és a dir volem exercir la sobirania. Iceta respon, doncs, als límits que imposa la metròpoli: és molt el que ha assassinat l’Espanya castellana al llarg de la història (el 1640, el 1714, el 1939) per assolir la concentració de la sobirania, com per a retornar-nos-la ara.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…