Ves al contingut principal

Segadors / Triar

SEGADORS. Si alguna cosa caracteritza el nacionalisme espanyol és el negacionisme històric. Aquesta setmana n’ha donat novament compte la parella Carrizosa – García Albiol al Parlament de Catalunya. La primavera de 1640, en el seu avanç des del sud cap a Barcelona, després d’un cruel setge ple de destrucció i del saqueig de la vila, les tropes castellanes van assassinar a cops de sabre de cavalleria entre cinc-cents i set-cents defensors de Cambrils rendits i desarmats i van aplicar el garrot vil per via sumaríssima al seu govern municipal en ple. Es tractava de deixar clar a la resta de poblacions que qualsevol resistència comportaria la mort. La vila no va recuperar en un segle i mig la seva antiga esplendor. Els actuals polítics espanyolistes defensen que cal amagar aquesta realitat i que, en paraules de García Albiol, cap espanyol ha matat mai un català. Encara avui volen continuar humiliant els cambrilencs imposant-los l’oblit.

TRIAR. Arriba el temps de triar i els Comuns apareixen cada vegada més i més nerviosos. Rabell, Coscubiela i Colau han assistit a la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum. Xavier Domènech, líder “in pectore” del nou projecte dels Comuns, ha decidit que no. Es tracta d’un estudiadíssim ara sí, ara no, que intenta contemplar totes les sensibilitats d’aquell espai. La Puta i la Ramoneta supervivents. Acostumem a exigir-los definició. No cal. No és difícil endevinar que mai prendran una determinació fins que nosaltres els obliguem a fer-ho. Així que, endavant, a executar el full de ruta traçat. És responsabilitat dels independentistes trencar la indefinició que el 27-S va generar un resultat de 48% a 39%, deixant un 11% al marge: ara no hi pot haver qui se n’amagui. Tothom serà comptat. Referèndum o referèndum: al setembre serem lliures o no tindrem institucions pròpies i ells segur que hauran hagut de triar un dels dos camps.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…