Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2016

Indigent / Violència

INDIGENT. L’actual senadora QWERTY per designació Sara Vilà, del sector suposadament independentista dels ecosocialistes, ens odia amb totes les seves forces des del dia, el 27-S, profundament humiliant, en el qual els electors de la província de Lleida la van deixar fora del Parlament de Catalunya. Amb un 4,29% dels vots, amb ella com a cap de llista, l’espai d’ICV restava sense representació parlamentària; Junts pel Sí, en canvi, sumava a la demarcació un 55,16% dels sufragis i 10 escons i la CUP entrava amb el 8,15%. Aquesta setmana, emboirada per l’odi, ha posat en dubte que l’independentisme lluités contra el franquisme. Costa d’entendre que un partit com el seu, sensibilitzat amb la defensa de la memòria històrica, hagi deixat passar sense cap conseqüència, una afirmació tan desafortunada envers els milers de militants d’Esquerra, Unió i altres organitzacions que van patir en carn pròpia exili, presó i assassinat. Molt lamentable.
VIOLÈNCIA. El pendent d’incoherència pel qual ca…

Fora / Guanyadors

FORA. La setmana ens ha ofert un bonic serial de boxa a can QWERTY. Bàsicament, la gent de Podemos ha decidit pitjar l’accelerador per desfer-se d’ICV: o s’esfumen dins o desapareixen fora, com Unió. Iniciativa, més ben dit, els seus mitjans de campanya, eren necessaris per a entrar al Parlament. Ara, en canvi, ja fa nosa. Aporta un zero a l’esquerra i amaga Podem, just en el moment culminant de la legislatura. Aquest trimestre cal lluir-se al Parlament, perquè en pocs mesos caldrà negociar amb Ada Colau i la seva gent la definitiva confluència a Catalunya. Així estan les coses. Des de Podem tensaran la corda a plaer: ICV sap que no pot quedar al marge d’aquest procés, a la intempèrie duraria més o menys el mateix que el partit d’Espadaler. Així que tocarà acceptar un procés de residualització. Com el que ells van aplicar al vell PSUC.
GUANYADORS. Una altra cosa no, però la gent del PP acostuma a tenir una virtut: són del tot transparents. Aquesta setmana, el ministre de l’Stasi espan…

Democràcia / Enfonsats

DEMOCRÀCIA. El president Mas va parlar diumenge passat d’aluminosi democràtica. Certament, la imatge d’una corrua de representants polítics, molts d’ells càrrecs electes, davant del Tribunal Suprem, és impròpia d’una democràcia homologable. El Regne d’Espanya ho és cada dia menys. És presoner d’una realitat insostenible: des del punt de vista legal pot imposar a una minoria nacional, majoritària al seu propi territori, les obligacions que vulgui. Aquest fet, però, ells bé que ho saben, és alhora insostenible políticament a mitjà termini. No es pot governar contra la majoria dels ciutadans d’una comunitat política. Aquest contrasentit, a més, es fa més cada dia més insostenible si s’esmercen tota mena de mitjans per lluitar-hi. La càrrega de legitimitat per al trencament que ens regalen és extraordinària: ningú al món entendrà que la repressió judicial i la guerra bruta siguin les eines triades per l’Estat espanyol per solucionar el seu conflicte polític amb Catalunya.
ENFONSATS. Fa pe…

Boicot / Cacera

BOICOT. Com de costum, l’Estat espanyol ha desplegat aquesta setmana tots els seus mitjans de pressió per deixar sense veu Catalunya, ara, arran del viatge del conseller d’afers exteriors a l’Argentina. A diferència del ridícul de Xavier García Albiol celebrant la independència de Mèxic fa ara 206 anys, naturalment, feta de manera il·legal segons el marc constitucional espanyol del seu temps, i, evidentment, del tot unilateral, Romeva sí ha mostrat la mínima coherència exigible en participar en els actes de la commemoració del bicentenari de la plena sobirania Argentina amb la Declaració d'Independència de les Províncies Unides del Río de la Plata del 9 de juliol del 1916, independència en la qual, per cert, els catalans van tenir un paper rellevant. El conseller ha participat també en la commemoració del 130è aniversari del Casal Català de Buenos Aires, una de les entitats més veteranes de l’emigració catalana a Amèrica. 
CACERA. Entretant, la histèria del ministre García-Margall…

Alternatiu / Banca

ALTERNATIU. Francament, el contra-pregó de Toni Albà és una idea dubtosa que la histèria del seus contraris ha convertit en imprescindible. El més destacable és de quina manera retrata l’espai polític dels Comuns. El pregó alternatiu de la Mercè és exactament el que farien ells. De fet, ja li van fer a Trias en 2012. Perquè ells poden fer-lo, però a ells no se’ls pot fer. Només ells decideixen què és alternatiu i què no. No hi ha accions alternatives: són ells qui les fan així. Què és alternatiu? Allò que fan ells. Si alguna cosa caracteritza la casta arrecerada al poder és la seva total incapacitat d’entomar qualsevol mena de crítica. Per això costa molt d’entendre aquesta al·lèrgia histèrica de tot l’entorn encomunista a un acte de contra-programació del pregó oficial. Un pregó alternatiu no només no l’haurien de blasmar, sinó que fins i tot haurien d’integrar-lo al programa oficial.
BANCA. Ara fa un any érem en plena campanya electoral de les eleccions plebiscitàries del 27-S. Un d…

1,5 / Afinat

1,5. Aquesta setmana un digital espanyol desvetllava nous detalls de l’Operació Catalunya. Tot el joc brut que ens fan és perfectament imaginable. De fet, estaria bé (encara que no passarà) que algun dia se sabés quants diners s’estan abocant desbocats a intentar aturar la independència. Quanta gent tenen que viu ara mateix d’això. Si l’atur està baixant gràcies a l’engreix del CNI. No per suposat, però, resulta menys escandalós: el ministre de l’Interior amb un maletí al despatx farcit de bitllets i un agent de la policia política, creada des del cor mateix de l’Estat, que viatgen en un avió oficial, fins a Suïssa, per pagar a un confident una informació que suposadament ha d’enfonsar un adversari polític, però que finalment resulta falsa. D’autèntica monarquia bananera. I, naturalment, la premsa catalana del règim, gairebé ni piu, que hi ha temes molt més fonamentals com ara el pregó de Barcelona.
AFINAT. Corrupció a doble escala. Corrupció en la Fiscalia (suposadament) Anticorrupci…

Tripartit / Víctimes

TRIPARTIT. Encara hi ha un argument en el qual s’insisteix poc. Des dels QWERTY s’acostuma a assenyalar la presència de l’antiga Convergència pilotant el procés (cada dia més discutible, davant la independència de criteri del president, la força electoral creixent d’Esquerra i la presència d’independents a Junts pel Sí) com el gran roc al camí que fa inviable sumar-se al procés. L’independentisme d’esquerres faria bé d’adreçar-se als Comuns i girar-los cap per avall l’argument: allò que a Catalunya obstaculitza greument fins a impedir un govern d’esquerres és la perpetuació de la dependència. Només perquè existeix el gran repte de la independència al davant es justifiquen polítiques de transversalitat: el dia que la República Catalana sigui en marxa la unitat de l’esquerra serà facilíssima. I nomes les urnes dictaran aleshores si té o no prou força per governar. Prou dependència, doncs, si el que es vol és un govern d’esquerres.
VÍCTIMES. Durant dècades hem vist la dreta postfranquist…

Reacció / Tripartit

REACCIÓ. L’actitud del govern espanyol davant l’èxit de la Diada ha estat l’esperada, transitant d’ignorar-ne l’abast i negar-ne qualsevol impacte polític a desplegar les clàssiques amenaces. A rebuf de la premsa del règim, posar-ne de relleu la menor participació en la que, tot i així, serà, gairebé segur, la mobilització més gran de l’any 2016 arreu d’Europa. Davant la proposta immediata del president Puigdemont d’un referèndum acordat (un element de volguda aproximació als Comuns), la vicepresidenta va saltar d’immediat a titllar d’oportunista (?) la proposta i el ministre de justícia a invocar-hi tot el pes de la llei. Sáenz de Santamaría, a més, va recordar la divisió de les famílies catalanes i va presentar la proposta (present al programa electoral de Junts pel Sí) com a una concessió per obtenir el suport de la CUP a la moció de confiança. Tot plegat, doncs, tremendament original. No s’havia dit mai.

TRIPARTIT. No per esperable no deixava de convenir que ERC aclarís posició da…

Onze / Patata

ONZE. La Diada d’aquest any era una prova d’esforç d’alt risc. Es tractava del cinquè any consecutiu de mobilització massiva i arribava després que la gent hagués fet a les urnes el que tocava: atorgar el mandat democràtic definitiu a una majoria parlamentària independentista. Fa mesos que tothom té clar que la feina clau toca ara als nostres representants. Aquesta Diada, a més, no tenia un objectiu immediat que calgués acomboiar: no tenia un 9-N a la cantonada com el 2014 o unes eleccions plebiscitàries del 27-S com el 2015, que havien estat la benzina de les dues darreres mobilitzacions. Aplegar, doncs, al carrer, al voltant del 10% de la població d’un país és una barbaritat d’unes dimensions tals que és per estar-ne del tot orgullós d’aquest poble. S’estudiarà i molt la potència extraordinària d’aquest moviment i ens en sentirem orgullosos tota la vida. Les generacions futures ens envejaran.
PATATA. La primera escletxa, de moltes que arribaran fins que guanyem, en l’estratègia repr…

Fractura / Igual

FRACTURA. Amb la seva incontinència verbal habitual, el ministre d’afers exteriors espanyol ha continuat desbarrant aquesta setmana. Després de considerar-nos més perillosos que un atac terrorista, ha dit ara que els costarà entre 20 i 30 anys recosir la suposada fractura de la societat catalana. Es veu que se n’ocuparan ells. Nosaltres no hi juguem cap paper: no només no tenim dret a opinar sobre el nostre futur (el decidiran en nom nostre) sinó que seran ells els qui arreglaran la nostra destrossa. El que no ha especificat és si abans li agradaria fer-nos desaparèixer físicament o no. La darrera vegada que van haver d’intervenir per tancar ferides va ser el 1939 amb el seu “Ejército de Ocupación de Cataluña” i els va costar “quaranta d’anys de pau”, fins a assolir la restauració borbònica. Ara es veuen amb cor de fer-ho en la meitat de temps.
IGUAL. En una entrevista radiofònica l’endemà de la Diada el vicepresident del Govern català expressava un posicionament original, però, crec,…

Demòcrates / Desinflat

DEMÒCRATES. En un acte de sinceritat extrema, la cap de l’oposició dependentista al Parlament de Catalunya ha estat meridianament clara: mai reconeixeran la legitimitat d’una majoria dels catalans per declarar la independència. Democràcia en estat pur. El Regne d’Espanya com a presó: atès que els catalans som només un 16% dels súbdits dels Borbó i que per a autoritzar un referèndum que esberli la unitat del reialme cal aplegar, en dos legislatures consecutives un 66% dels diputats i una majoria en referèndum, la lliçó és ben clara: és exactament igual el que pensem els catalans sobre el futur de la nostra comunitat política. Decidirà, sempre, la majoria demogràfica castellano-espanyola. I punt, que per a alguna cosa han guanyat dues guerres i han fet milers de morts i exiliats. Que, com diu Margallo, ells tenen dret a decidir què som els catalans. Fraternitat en essència.
DESINFLAT. La capacitat de l’”establishment” polític espanyol per ignorar el moviment polític de protesta més impo…

Banderes / Cremadissa

BANDERES. Dignitat rima amb llibertat. “Respect” diu el lema de la UEFA, una entitat que hauria de començar a casa seva les campanyes en defensa dels valors. I respecte és el que demanem. Tot i que la federació europea ha optat per obrir-ne un nou expedient, no podem en cap cas fer-nos enrere. Un organisme esquitxat per la corrupció no té dret a posar en dubte, en cap cas, la nostra llibertat d’expressió. Mai. No només perquè ho hagi fet, descaradament, a instàncies del Govern espanyol. Ells sabran en quin embolic s’hi han volgut ficar, tot atacant drets fonamentals. Dictamini el que dictamini finalment el TAS no podem acceptar agenollar-nos. Encara menys pel fet que s’addueixi que proferim un missatge polític. Serà que la política no és present en tots i cadascun dels partits de la Lliga de Campions de mil i una formes, obertes o banals. Fermesa i guanyarem.
CREMADISSA. Francament, que voleu que us digui, com a iniciativa política, si el que volem és eixamplar els límits en totes dir…

Record / Salt

RECORD. La memòria enyorada dels qui ens han deixat és sempre molt present a cada 11-S. Enguany, molt, la d’en Jordi Carbonell. Molts dels qui avui sortirem al carrer portarem al cap i a la samarreta el nom de la Muriel Casals. Ha estat un encert que el Govern de la Generalitat hagi decidit concedir-li pocs dies abans la seva Medalla d’Or. Imprescindible escoltar el brillant discurs de la seva filla en l’acte de recepció al Palau de la Generalitat. La recorda també aquests dies en forma de llibre qui la va succeir en la presidència de l’Òmnium, Quim Torra. La Muriel Casals simbolitza totes les virtuts del procés: la fusió de la gent més formada, la suma d’ideologies i tradicions polítiques molt diferents i l’activisme cultural d’un moviment únic a Europa per la seva potència. Amb el llegat de gent com ella no podem fer altra cosa que guanyar.
SALT. Més enllà de la polèmica de les sigles (absurda de tots els punts de vista, també per la improvisació dels antics convergents en el seu tu…

Pagar / Polititzat

PAGAR. Al llarg de la setmana, el president Puigdemont, la presidenta del Parlament i els membres del Govern en ple han anat anunciant la seva voluntat de participar avui en la gran manifestació de la Diada. En el seu to habitual, Xavier García Albiol ha amenaçat el president de la Generalitat que “pagarà políticament” la seva assistència, en crear un precedent molt dolent. L’argument, el propi del manual del dependentisme: que si hi va no representa tots els catalans. Clar, evidentment. Representa aquells que l’han escollit, que fan majoria al Parlament de Catalunya. A tots no. Però voldria tranquil·litzar el líder popular: no és la primera vegada que passa. Quan el president Puigdemont ha participat a Catalunya en actes presidits pel Borbó a mi i a uns quants catalans més tampoc no ens ha representat. Segur que els seus enemics aquesta tria no li’n faran pagar.
POLITITZAT. Preocupat per l’escalfament evident de la participació durant la darrera setmana, el diputat de Ciudadanos Carl…

Espectacle / Fiscal

ESPECTACLE. Juan Rosell, l’ínclit president català dels empresaris espanyols representats a la CEOE ha intentat posar aquesta setmana el seu petit gra de sorra en l’esperpent polític que es viu a la capital del Regne. Per idees peregrines que no sigui. Diu que una possible solució a l’atzucac de la incapacitat de formar govern podria ser el vot secret a la investidura. A banda que els maletins volant de banda a banda podrien arribar a tapar el sostre del Congreso, la proposta generaria un veritable daltabaix al si dels partits i no serviria de res, si del que es tracta és d’obrir una legislatura que pugui tenir la més mínima viabilitat política. Vot secret també per als pressupostos? I sobre les reformes laborals? I sobre el model educatiu? Certament, la desesperació porta a oferir pegats impresentables. Ai si riurem, d’aquí al Nadal...
FISCAL. Ens amenacen com si allò que plantegem fos un problema de simple sotmetiment a la legalitat. Som uns pirats que hem decidit viure al marge de …

Diàleg / Diferents

DIÀLEG. En un dia de la marmota perpetu, el diari comtal publicava a tot drap dilluns un article de Miquel Iceta amb una nova oferta per aturar l’independentisme. A diferència de l’”apoyaré” de Zapatero, aquesta vegada, sense comptar ni tan sols amb un majoria viable al Congreso. Però més enllà de l’unicornisme del seu impossible itinerari legislatiu, allò que feia més vergonya era el contingut de la proposta, un combinat d’afirmacions boniques sense cap concreció i de mirallets, xavalla per als indígenes. El moment més sublim de l’article era quan el bo d’Iceta ens prometia comptar amb un distintiu regional a les xapes dels vehicles... com a França, un veritable prodigi de respecte plurinacional. Una proposta que fa quinze anys ja hauria semblat ridícula. Un programa de petites concessions, sempre reversibles, i totalment contrari a la tendència de l’electorat espanyol (inclòs el de Podemos) a una major centralització del poder.
DIFERENTS. Arran del seu apartament definitiu de les ll…

Consultes / Declaració

CONSULTES. Fins i tot els més conspicus monàrquics ho veuen. Enmig del bloqueig, la figura institucional del rei espanyol no serveix absolutament de res. Cap mena d’acció del més mínim valor polític. Només trobades protocol·làries. Pel que es veu, el Borbó, després del doble fracàs de la investidura fallida de Mariano Rajoy, ha renunciat a fer una nova ronda de consultes a les forces polítiques implicades en la constitució d’un govern a Espanya: tot empantanegat fins que passin les eleccions a Euskadi i Galícia del dia 25 de setembre; uns comicis que, per més que l’Enric Juliana fantasiegi (com gairebé sempre, amb gràcia, però sense encertar-ne ni una) no resoldran absolutament res. La situació de bloqueig encara ens oferirà un altre mes d’espectacle patètic (com encolomar-se els uns als altres la responsabilitat del fiasco), fins a la definitiva dissolució de les cambres, per tercera vegada en un any, el proper 31 d’octubre.
DECLARACIÓ. Raül Romeva, a càrrec de l’acció exterior del G…

Com sempre hem fet, en defensa de la sobirania

Un any més, especial, sí, però en el fons, com tots els altres des de l’ocupació borbònica. Com fa 300 anys, com la gent de 1714, sortirem al carrer (darrerament, tot seguint la crida de l’Assemblea i de l’Òmnium) en defensa de la pervivència de les nostres institucions: volem un estat propi perquè l’espanyol ha decidit anorrear la minsa autonomia de què disposàvem. No ens queda altre remei. Com els barcelonins que sortiren a defensar les muralles, avui lluitarem per preservar el nostre país com a una comunitat política lliure, que volem que sigui també justa socialment i solidària amb la resta dels pobles del món. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Entrenem-nos, fem nostre el carrer

L’Estat espanyol, governat per la dreta post-franquista, viu un procés imparable de degradació dels principis democràtics fonamentals. La lluita sense límits contra el procés independentista el fa cada dia una mica més arnat i decadent. Les darreres amenaces de la Fiscalia General amb actuacions de caràcter penal i la insinuació de la Brigada Aranzadi que pensen aplicar-nos la Llei de Partits reclama una resposta contundent: donem-la demà, al carrer, massivament, expliquem-los que no pensem cedir ni un pam, encara que, folls, decideixin entrar en el carreró sense sortida de la repressió.

80% / Atxes

80%. Després d’una banda toca l’altra. Després d’anunciar la seva participació a la manifestació de l’ANC i l’Òmnium per la Diada, aquesta setmana tocava llençar aigua al vi parlant de tornar a la suposada majoria de tres de cada quatre catalans pel dret a decidir impossible i inviable. I tocava negar l’única manera possible d’avançar, la unilateralitat. La semblança entre el confederalisme d’Ada Colau i el de Josep Antoni Duran i Lleida de fa tres anys no podia ser més cridanera. En tots dos casos, volgudament o no, instruments al servei de l’statu quo. Gens sorprenent per a un llogater del Palace, com ara el líder d’Unió; en el cas de l’exactivista social, en canvi, una mica més. Perquè la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (la PAH), encara que no t’ho sembli, amable lector, tot ho va aconseguir a base d’accions pactades amb els bancs, mai unilaterals.
ATXES. La cançó presentada aquests dies per diversos grups i cantants compromesos en suport a la gran mobilització independentist…

Senyal / Tots

SENYAL. La reunió dels caps de govern d’Alemanya, França i Itàlia per redefinir els futur de la UE post-Brexit és simptomàtica del valor del Regne d’Espanya a la comunitat internacional. Un país presoner del deute i incapaç de formar govern. Un problema creixent. Un actiu generador d’inestabilitat econòmica i territorial, que s’obre un nou front amb l’atac flagrant a la democràcia a Euskadi, on fa vetar un candidat sense encomanar-se a ningú. Aviat caldrà aplicar mesures draconianes per ordre dels guardians dels creditors i, ben segur, no vindran acompanyades d’una millora de la qualitat d’un ordre democràtic que a Espanya fa anys que es desploma en caiguda lliure. Gairebé descartada l’opció que els barons obliguin Pedro Sánchez i els seus a acceptar la rendició, ara ja només una trucada de la cancellera Merkel pot evitar una nova repetició de les eleccions, igual com va forçar una reforma constitucional un mes d’agost.
TOTS. El manual dependentista és reiteratiu i, molt sovint, manca…

Pinça / Ridícul

PINÇA. L’establishment no descansa mai. Mentre els Comuns, aliens a la que es prepara (en això són coherents, perquè pensen que no passarà res) es reuneixen per concretar la seva oferta electoral a la primavera, la plataforma liberal dependentista propulsada per les escorrialles de l’antiga CiU difunta va fent també les seves passes inicials. Recorda una mica, però, les gestions discretes de Duran i Lleida, mesos abans de l’esclat definitiu dels democristians, amb voluntat de crear una marca alternativa capaç de fer-los sobreviure, transvestits, de manera inverosímil, de nova política. Ara, l’ex-CDS Antoni Fernández Teixidó, l’ex-UDC Roger Muntañola i l’ex-CDC Xavier Cima (el senyor Arrimadas), van cobant el seu particular club dels rebotats: ben segur, els de sempre els posaran el cel als peus a canvi d’erosionar l’independentisme. Gira el procés i les maniobres sempre són les mateixes. I tanta reiteració potser va deixant de ser efectiva.
RIDÍCUL. La capacitat dels QWERTY per rabeja…