Ves al contingut principal

Clar / Comissió

CLAR. A mesura que ens apropem al dia D, el president Puigdemont va emergint amb més força per a donar-nos confiança. El més important: la seva claredat. Després d’haver renunciat a cap aventura de lideratge individual del nou PDeCAT, aquesta setmana el seu missatge ha estat molt potent: ens hem guanyat el dret a una relació bilateral d’igual a igual amb l’Estat espanyol i iniciem decididament el camí definitiu envers la ruptura. La carta a Mariano Rajoy desistint d’assistir a la representació de la Conferència de presidents i la conferència al Teatre Romea anunciant que aquest any comença una nova era per a una Catalunya finalment lliure. El més curiós, que els qui porten un any ensumant a tot arreu processisme ara els posi tan nerviosos comprovar com ens disposem a anar de cara a barraca sense més dilacions. Som-hi tots, que s’acosta el gran moment.

COMISSIÓ. Hem vist coses meravelloses, de gran justícia poètica, enormement evocadores i visuals, com ara aquell enèrgic cop de vent providencial, de llibertat, que va tombar simbòlicament el sistema autonòmic representat per les seves banderes. Justament amb l’excepció de Castella-Lleó i una de les possessions nord-africanes de la monarquia espanyola. Una grandíssima conferència que ha ofert, per tot resultat tangible, més enllà de la propaganda més interessada, la creació d’una comissió d’estudi sobre el sistema de finançament caducat fa tres anys. Senzillament espectacular. És per sentir-se ben orgullós que el president Puigdemont i el Govern en ple hagin decidit que ja n’hi havia prou de fer la pantomima. Res més eficient en la defensa dels interessos de Catalunya i els seus ciutadans que deixar de fer el ridícul en escenificacions a major glòria del “gobierno de la nación”: hauran d’entendre-ho, els d’aquí i els d’allà: s’ha acabat el bròquil.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…