Ves al contingut principal

Règim / Temps

RÈGIM. El lloctinent Enric Millo entrena a la banda per al moment en què, si l’Estat espanyol aconsegueix controlar la situació sobre el terreny, hagi de prendre possessió de les institucions catalanes. Entretant, es dedica a fer d’actor en una comèdia dolenta: la del diàleg. Viu de cara al públic i de vegades se li’n va la mà. Aquesta setmana, acostumat a l’estil PP de tracte amb els mitjans, s’ha queixat a les xarxes socials per la manera en la qual la televisió pública catalana va oferir el tall d’una de les seves intervencions públiques. Tan defensors que són de la presència de l’espanyol a TV3, ves per on, l’home volia que el sentíssim en català. Les coses del diàleg. Tan descarada va ser la ficada de pota que Millo va haver de retirar el retret quan la mateixa Agnès Marquès li va fer notar que s’havien limitat a mostrar el fragment triat per les agències.

TEMPS. La setmana clou amb estampes curioses en el món opinatiu proper als Comuns. El missatge clau, de Gemma Galdón a Guillem Martínez, és que el procés és una gran excusa per mantenir l’hegemonia convergent i qui dia passa any empeny. Fa tres anys que repeteixen la mateixa cantarella (a cor amb la part més tribunera de l’independentisme): aquí no passarà res perquè els convergents es faran enrere. Però s’esdevé que el termini final dels divuit mesos s’apropa. I que poc a poc es van desvetllant els acords per al moment decisiu de l’estiu, amb les lleis de desconnexió i el Referèndum. I ara, exactament les mateixes persones que es queixen que no ha passat res, ara que haurien d’estar joiosos perquè s’apropa el moment en el qual passaran coses (vaja si en passaran), ara, demanen temps. Que no ens precipitem. Que no siguem presoners del calendari. Que cal eixamplar la base. Quins nassos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.