Ves al contingut principal

Diàleg / Hegemonia

DIÀLEG. La ració de la setmana, ennuegada de cop, passava de principi per l’impagament de les beques escolars i universitàries (particularment necessàries a Catalunya, davant del preu de les matrícules i que també haurien d’haver estat cedides en aplicació de sentències incomplertes del TC) i per l’anunci d’un nou endarreriment (el tercer) en la construcció del veritable monument a la crisi per als qui accedeixen a Barcelona des del Baix Llobregat: el pont que ha d’enllaçar l’AP-7 i l’A-2 a Castellbisbal, iniciat fa exactament deu anys. Ara diu que volen revisar fins i tot el projecte. Entretant, dijous, per amagar l’ou, Xavier García Albiol llançava l’anunci que en dos anys el corredor mediterrani “serà una realitat”, després que les autoritats catalanes i valencianes hagin constatat que no s’està fent absolutament res damunt del terreny. La presa de pèl es de dimensions còsmiques: afortunadament, no serà el “Ministerio de Fomento del Reino de España” qui acabarà l’obra.

HEGEMONIA. En el context de les primeres passes de la nova macedònia dels Comuns, Xavier Domènech, inassequible al desencís, continua predicant obsessivament la seva teoria, acomboiada des dels mitjans afins, que ells són l’única alternativa a l’hegemonia de CiU. És possible tanta alteració de les capacitats cognitives? De moment, la seva oposició al Parlament consisteix massa sovint a alinear-se sistemàticament amb els partidaris de l’statu quo. Costa tant analitzar qualsevol estudi demoscòpic per apreciar la desaparició d’Unió de l’escena i quina és l’expectativa de vot al partit successor de l’antiga CDC? Fixar com a màxim objectiu d’un partit acabar amb una situació de poder que ja no existeix és, com a mínim, sorprenent. Cops de puny a un enemic invisible. Diguem-ho clar, a Catalunya, l’hegemonia ideològica se situa a l’esquerra i l’únic que impedeix a hores d’ara que cristal·litzi en govern és precisament l’alineament dels Comuns amb el dependentisme.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.