Ves al contingut principal

Cara / Desbordats

CARA. Molts, descontents amb la línia editorial dels informatius de la televisió pública catalana, han atribuït la tria de Vicent Sanchís com a nou director al propòsit governamental de redreçar-la. Desgraciadament, em sembla que, com en el cas dels Mossos d’Esquadra, ja fem tard per a arreglar segons quines coses, que es coven des de fa molts i molts anys i la solució de les quals no es pot improvisar en mig any. Al contrari, potser la decisió de posar un home del seu perfil respon a l’intent d’arribar al moment decisiu, almenys, amb gent disposada a posar-hi la cara, a jugar-se-la tant com calgui. Com en el cas de la policia catalana, el control dels mitjans públics de comunicació serà clau el dia D a la hora H. I en cas de derrota, qui vagi al davant en pagarà les conseqüències. A TV3 Vicent Sanchís assumeix el repte. Potser per a la nostra policia nacional hauríem d’esperar un perfil semblant.

DESBORDATS. El cap dels socialistes espanyols al Parlament europeu, el veterà Ramon Jáuregui ha hagut de reconèixer que la posició espanyola s’ensorra a Europa. Naturalment, els mitjans han fet titular de la seva afirmació que la Unió Europea no té cap interès en la independència de Catalunya. Només faltaria. Per què hauria de tenir-ne cap d’interès a canviar l’statu quo? La qüestió és que, com sempre ha defensat l’independentisme enmig de les acusacions més sonores d’estar practicant l’engany, Jauregui diu ara que la Unió, cito literal, “respeta el proceso soberanista e incluso es proclive a entender que el derecho a decidir es incuestionable”. Atenció, in-qües-tio-na-ble. Haver tornat (una altra vegada) a la casella del referèndum, tot i la victòria plebiscitària del 27-S, si més no, té un avantatge important: enforteix notablement la nostra posició a nivell internacional. I a hores d’ara ja és tan descarat que fins i tot els adversaris han de reconèixer-ho.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…