Ves al contingut principal

Manifestos / Punxada

MANIFESTOS. Aquests dies, també, duel de manifestos de juristes. D’una banda, de manera gairebé simultània al seu nomenament com a nou membre del consell d’administració de CriteriaCaixa (aixxx, què lleig), Eugeni Gay llançava un manifest de professionals del dret contra l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya: més enllà de l’ex-rector de la UPF Joan Josep Moreso, la veritat és que l’absència de gent de prestigi i la superpoblació de polítics que viuen de representar l’establishment era cridanera. En contrast, mig miler de juristes impulsats pel Col·lectiu Praga han llançat un altre manifest a favor de l’encaix legal del dret a decidir, basat en el principi democràtic, amb el suport entre els primers signants dels catedràtics de dret Mercè Barceló, Josep M. Vilajosana, Joaquim Ferret, Enric Argullol, Joan Queralt o Joan Vintró. Uns defensen la visió del dret com a dic de contenció de la voluntat popular, els altres, com a via de sortida al conflicte polític.

PUNXADA. A cada bugada perden un llençol. Si, el 12-O, la darrera convocatòria conjunta del dependentisme a Catalunya (PP i Ciudadanos van sumar més d’un milió de vots el 27-S) es va saldar amb la modestíssima xifra de 38.000 assistents, els 6.500 de la manifestació de diumenge passat, farcida de personatges d’un friquisme acendrat, cal titllar-lo de punxada en tota regla. De fet, si sumem policia espanyola, militars i guàrdia civil, la xifra és més alta. I no diguem si comptéssim les seves famílies. I això, tot i la gent vinguda de fora de Catalunya. Tot i els esforços d’una part de la direcció de SCC per construir una cosa un xic més presentable, el cert és que el pedigrí d’extrema dreta que continua amarant el moviment fa que fins i tot a la immensa majoria dels dependentistes catalans els faci vergonya caminar del bracet de segons qui. Una mostra: aplaudir davant la comissaria de Via Laietana, el gran centre de tortura policial del franquisme a Catalunya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…