Ves al contingut principal

Mentir / Obedients

MENTIR. Són pocs segons que resumeixen a la perfecció la credibilitat del missatge internacional dels nostres adversaris, de García-Margallo a Alfonso Dastis. El govern espanyol no s’està de res a l’hora de faltar a la veritat. Resulta impactant veure la reacció del ministre d’Afers Exteriors a una pregunta directa del corresponsal de TV3 a Alemanya sobre quina opinió li mereix una polèmica declaració recent, acabada de sortir del forn, del vicepresident dels Estats Units. Dastis respon ràpidament en termes d’aprovació però ben aviat s’adona que no podrà sostenir la mentida, que s’hi fica en un jardí i acaba reconeixent que ni tan sols l’ha escoltat, amb un mig somriure. Són els mateixos que afirmen solemnement que Catalunya vagarà per l’espai i que els Tractats europeus diuen clarament que serem enviats als focs exteriors de la Unió Europea. Per sort, es retraten cada dia no només davant nostre, sinó també davant tota la comunitat internacional.

OBEDIENTS. Una majoria parlamentària que lluita per fer valdre el mandat dels seus electors, contra un Govern que no respecta la divisió de poders, que practica la guerra bruta i l’asfíxia econòmica contra les finances i les infraestructures del país. I tot i això, el senyor Rabell exigeix que no fem guerra de guerrilles. Vol que ens plantem a pit descobert contra l’enemic. Pensant bé, repeteixo, pensant bé, la capacitat del diputat de Catalunya Sí Que Es Pot per no entendre el sentit profund del que està passant a Catalunya és proverbial. Com viure la major revolta democràtica a Europa en cinquanta anys sense assabentar-se absolutament de res. La resposta del president Puigdemont a la sessió de control, excel·lent: més enllà d’una anècdota o altra a la qual agafar-se, senyors dels Comuns, al capdavall, quan arribi el moment, “pensen ser obedients a aquest parlament, sí o no?”

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…