Ves al contingut principal

Sorpresa / Xenòfobs

SORPRESA. Dilluns saltava la notícia que ningú esperava. La fiscal Ana Maria Magaldi feia un Enric Millo. Tot i haver convocat una roda de premsa (convenientment adreçada a mostrar el clima de violència que es viu a Catalunya i que l’Estat no tindrà més remei que aturar per la força) per solemnitzar el gravíssim nivell d’agressió del qual havia estat objecte com a representant d’una institució de l’Estat, finalment, anunciava que, una vegada estudiat el cas amb la fiscalia (o sigui, amb sí mateixa?) havia decidit no denunciar el seu agressor de mirada odiosa. Quin riure. És massa descarat. Cal tenir la cara molt dura. De fet, es tractava només d’aixecar la llebre i engruixir amb el seu testimoni escruixidor el relat que la metròpoli necessita per esclafar els nostres drets polítics. Encara que fos a costa de degradar una mica més les institucions amb una mentida evident.

XENÒFOBS. Ciudadanos xenòfobs, per a ser més exactes. Com si l’atletisme hispànic anés sobrat de títols, tot just després de guanyar els 3.000 metres del Campionat d’Europa en pista coberta, El secretari del partit taronja a Alzira, s’encarava a l’atleta palamosí Adel Mechaal amb la fórmula: “Si vas néixer al Marroc, el teu país és Catalunya i vols la independència... sigues digne i no competeixis amb Espanya”. Els esportistes que preferirien una Catalunya independent no només han de pagar tots els impostos per finançar un estat hostil, inclosa la representació diplomàtica des de la qual se’ls insulta sistemàticament, sinó que han de renunciar a l’única via que els deixen per competir a nivell internacional. Però, a més, si són d’origen estranger aleshores el rebuig és doble. Han passat set dies i el tuit continua com si res. No vull ni pensar que succeiria si un independentista es dirigís en aquests termes a algú.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…