Ves al contingut principal

Esperança / Incòmode

ESPERANÇA. Un dels elements més divertits de la situació present consisteix a observar com partits d'ordre donen suport al canvi polític més transcendent i profund que és possible ara mateix a Europa, mentre altres formacions suposadament revolucionàries es converteixen en la darrera esperança de l'statu quo dissenyat per l'establisment de sempre per perpetuar-se en el poder econòmic, polític i social, tal qual l'han gaudit durant els darrers quaranta anys, ara només amb un lleu toc de maquillatge. La imatge d'Enric Juliana, subdirector del diari dels Godó, contínuament desfet en elogis davant dels Comuns (o el mateix editorial del diari valorant-ne l'assemblea constituent), arrapats a la defensa de la continuïtat del model, és la millor radiografia d'aquest contrast. Els Comuns parlen a tota hora d'eleccions autonòmiques, amb l'objectiu de substituir el govern actual, és a dir, juguen estrictament en la lliga de l'autonomisme, confiats que podran recollir les restes del naufragi.

INCÒMODE. Més establishment autonomista. Fins i tot han de treure mà de les velles glòries retirades de la política fa dècades. Entrem en els minuts finals del partit i cal posar absolutament tota la carn a la graella. Inclosa la dels pares de la sacro-santa Constitució. La dels qui van començar el negoci de la intermediació entre les 400 famílies i els amos de la metròpoli. Dilluns, Gemma Nierga (la de vostès que poden dialoguin si us plau, però només amb ETA) entrevistava Miquel Roca al "Fora de Sèrie" de TV3. Gran sorpresa, "prime time", minuts de qualitat per al dependentisme a la televisió pública que ens adoctrina. L'exitós advocat dels Borbons llançava un espot a favor del nou partit de l’statu quo (Fernández Teixidó, Muntañola, Cima and Company) i declarava sentir-se incòmode amb l'independentisme. Naturalment, només faltaria. Atesa la trajectòria del personatge, si ell no se sentís incòmode amb nosaltres, seríem nosaltres qui tindríem un problema.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…