Ves al contingut principal

Partidisme / Submís

PARTIDISME. Les declaracions robades de David Bonvehí, colider del PDeCAT, no han estat un encert. Contribueixen a la divisió dels de davant i al desànim dels qui empenyem des del darrera. Però revelen sobretot una mancança nostra preocupant. De vegades sembla que no sabem a qui ens estem enfrontant, tot i que la campanya repressiva de l’Estat espanyol ja va a hores d’ara per terra, mai i aire. Han estat, sobretot, una demostració de manca de realisme: si el procés fracassa perquè els líders independentistes reculen, no en quedaran ni les engrunes dels partits actuals; si és perquè els nostres adversaris imposen la repressió de manera violenta, no hi haurà ni partits independentistes legals per concórrer, ni institucions autonòmiques a omplir de contingut. Aquesta batalla és decisiva i és a mort. Només hi haurà un supervivent. Convé entendre-ho quan abans per deixar de fer plans alternatius. Els morts ja no necessiten oxígen.

SUBMÍS. El socialista basc Odón Elorza declarava a les xarxes socials sentir-se dolgut pel darrer gir susanista de Miquel Iceta. Certament, durant el cop d’estat que va enderrocar Pedro Sánchez i les setmanes posteriors, el líder dels socialistes catalans va semblar francament descol·locat, lluny del lloc on tocava ser-hi. Des d’aleshores ha tornat a la bona trajectòria per aliniar-se amb el poder. Miquel Iceta només respon a una fidelitat política: la seva cadira. És el que fa que visqui del mòmio sense interrupció des de fa gairebé trenta-cinc anys. El penós i arrossegat m’he equivocat, no tornarà a passar, expressat davant el comitè “federal” del PSOE és el darrer episodi d’una trajectòria basada en una fidelitat i dos principis: la supervivència personal i el manteniment de la dependència de Catalunya; serà interessant contemplar com es concilien quan el naixement de la República Catalana es faci realitat. Sincerament, el veig capaç de tot.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.