Ves al contingut principal

Enrere / Fronteras

ENRERE. En el marc dels problemes que realment preocupen a la gent, Ciudadanos ha aconseguit fer prosperar a l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat, com sempre, de la mà del triumvirat PPSOECs, una iniciativa a favor d'espanyolitzar la retolació dels senyals de trànsit a la ciutat. Suposem que aviat proposaran el mateix amb les plaques dels carrers i la toponímia. Resulta impactant la manca de respecte als valors del lloc on han arribat, en un noranta per cent dels casos, ells mateixos o els seus pares. L'aposta de Ciudadanos per arranar l'ús del català, de la mà dels seus companys de lluita, ens assenyala exactament en el punt del combat on som: o ens en sortim en l'intent de construir una Catalunya per a tots o la metròpoli assoleix els seus darrers objectius i la colònia se sotmet per sempre. No hi ha marxa enrere. No pensen fer presoners: si perdem, ens maten.

FRONTERES. Aquesta setmana hem conegut, a través de la filtració d'un document de la diplomàcia nord-americana que, tal i com havia passat pocs anys abans amb el Sàhara Occidental, Joan Carles I va contemplar la possibilitat de cedir la plaça nord-africana de Melilla al Marroc el 1979 i fins i tot de posar la de Ceuta sota l'estatut de protectorat internacional. Aquesta anècdota (que potser no ho serà tant per a una part del nacionalisme espanyol, que hauria de considerar-ho com a una autèntica traïció) demostra que la pretesa immutabilitat de les fronteres és un mite que s'intenta col·locar-nos cada dia, des de tots els mitjans, amb calçador. Fins i tot elements tant simbòlics com les dues ciutats autònomes, arribat el cas, es consideren cartes amb les quals jugar en un intercanvi de peces. Res hi ha d'immutable, més enllà del principi que prevaldran els interessos prioritaris que cada part sigui capaç de salvar a la taula de negociació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…