Ves al contingut principal

Signatures / Superioritat

SIGNATURES. Diumenge, diada de Sant Jordi, vaig dedicar un parell d'hores a demanar signatures al carrer pel Pacte Nacional pel Referèndum des de la paradeta de l'Òmnium Cultural a la meva ciutat. Es detecta determinació, però també cansament. Un ja no tan noi amb samarreta vermella em deia que ja havia signat, però que no entenia per què Junts pel Sí no aplicava el seu programa, guanyador el 27-S, i declarava la independència. Una parella més jove clamava contra la presència, just al costat, de la paradeta del Partit Popular, amb una gran estanquera. Com s'atreveixen, deien, just en una altra gran setmana d'aquella organització criminal que el poder judicial espanyol no dissoldrà. Al meu costat, un home ens enviava a la merda, just abans d'aturar-se davant l'stand blau dels populars. I ni un problema més, convivència modèlica: ells mentint pels descosits i nosaltres intentant construir una Catalunya per a tots.

SUPERIORITAT. Aquesta setmana l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha vingut a Catalunya a fer campanya per la candidata oficialista a les primàries del PSOE. No s'hi ha estat de dir-la ben grossa: que els catalans tenim prejudicis contra Susana Díaz per dona i andalusa. Gent que no entén ni un borrall del que passa aquí, oferint-nos sentències de pocavergonya. Premi doble, Zapatero fa mal a la lluita de les dones des de la catalanofòbia, des de la superioritat moral que dóna el fet contrastable dels centenars i centenars (enteneu-me la ironia) de dones i catalans i catalanes que han ocupat càrrecs a l'administració pública espanyola en els darrers tres-cents anys. Que immigrants o descendents en primera generació de la immigració hagin estat o siguin president de la Generalitat, cap de l'oposició al Parlament de Catalunya o alcaldessa de la segona ciutat del país no val res.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…