Ves al contingut principal

Legitimitat / Majoria

LEGITIMITAT. Un excel·lent article de la redacció de Vilaweb ha aprofundit aquesta setmana en les trampes flagrants que van envoltar el referèndum de la Constitució espanyola, celebrat el 6 de desembre del 1978 en bona mesura sota l'empara de la legislació (recordeu, la legislació és sacrosanta!) franquista. Com explicava, a l'hora de contextualitzar l'article Vicent Partal, si hem de ser tan exigents amb les garanties democràtiques del nostre Referèndum seria adient que les comparessin amb el més important dels seus. L'un, fet amb tots els òrgans de l'Estat espanyol treballant a la contra; l'altre, amb les estructures del franquisme remant a favor. El 1978, amb milions de votants apareixent i desapareixent dels (diversos) censos i amb la constància històrica, repetida en moltes eleccions posteriors, que un nombre gens menyspreable d'electors s'apropaven a l'urna a deixar-hi el seu vot més d'una vegada. De tot això, els prim mirats d'avui, curiosament, sí se'n senten hereus.

MAJORIA. Amb la seva proverbial intel·ligència, el líder del Partido Popular a Catalunya, Xavier García Albiol, ha demanat que el Parlament reconegui oficialment que la majoria dels catalans no són independentistes. L'estupidesa assoleix la categoria de mítica per una doble raó. En primer lloc, perquè el sistema polític espanyol, el Règim del 78, amb la indissoluble unitat del Regne, es basa en què és igual si els independentistes som majoria o no. Encara que fóssim el 100% a favor de l'autodeterminació, seria irrellevant, perquè el que compta és què vol la majoria castellano-cèntrica. Hi ha una altre motiu pel qual qüestionar-se qui és majoria a Catalunya, si l'autonomisme o l'independentisme (l'unicornisme federal, deixem-lo a banda, en la categoria del món platònic de les idees), és absurd: no cal que voti el Parlament, podem preguntar-li directament a la gent a través d'un artefacte inventat en els orígens de la democràcia i anomenat Referèndum.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…