Ves al contingut principal

Legitimitat / Majoria

LEGITIMITAT. Un excel·lent article de la redacció de Vilaweb ha aprofundit aquesta setmana en les trampes flagrants que van envoltar el referèndum de la Constitució espanyola, celebrat el 6 de desembre del 1978 en bona mesura sota l'empara de la legislació (recordeu, la legislació és sacrosanta!) franquista. Com explicava, a l'hora de contextualitzar l'article Vicent Partal, si hem de ser tan exigents amb les garanties democràtiques del nostre Referèndum seria adient que les comparessin amb el més important dels seus. L'un, fet amb tots els òrgans de l'Estat espanyol treballant a la contra; l'altre, amb les estructures del franquisme remant a favor. El 1978, amb milions de votants apareixent i desapareixent dels (diversos) censos i amb la constància històrica, repetida en moltes eleccions posteriors, que un nombre gens menyspreable d'electors s'apropaven a l'urna a deixar-hi el seu vot més d'una vegada. De tot això, els prim mirats d'avui, curiosament, sí se'n senten hereus.

MAJORIA. Amb la seva proverbial intel·ligència, el líder del Partido Popular a Catalunya, Xavier García Albiol, ha demanat que el Parlament reconegui oficialment que la majoria dels catalans no són independentistes. L'estupidesa assoleix la categoria de mítica per una doble raó. En primer lloc, perquè el sistema polític espanyol, el Règim del 78, amb la indissoluble unitat del Regne, es basa en què és igual si els independentistes som majoria o no. Encara que fóssim el 100% a favor de l'autodeterminació, seria irrellevant, perquè el que compta és què vol la majoria castellano-cèntrica. Hi ha una altre motiu pel qual qüestionar-se qui és majoria a Catalunya, si l'autonomisme o l'independentisme (l'unicornisme federal, deixem-lo a banda, en la categoria del món platònic de les idees), és absurd: no cal que voti el Parlament, podem preguntar-li directament a la gent a través d'un artefacte inventat en els orígens de la democràcia i anomenat Referèndum.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…