Ves al contingut principal

Pactar / Pànic

PACTAR. La setmana ve marcada per la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid. Mai ningú no els havia parlat tan clar a la cara. Davant les seves banderes feixistes i les seves amenaces de mort. El dret a decidir ha caigut finalment fulminat (ja era hora!) a mans del dret a l'autodeterminació, un pas important també per a què se'ns entengui a fora. Tot i el to conciliador, el president va estar clar: l'Estat espanyol pot triar ara un acord sobre el referèndum (que li permeti condicionar la data, la pregunta o els nivells mínims de participació o resultats) o pot triar haver de pactat més tard, simplement, la implementació dels resultats. Hem arribat al cap del carrer: ni tan sols la darrera maniobra de la vicepresidenta, demanant que Puigdemont vagi al Congrés per a ser linxat, ha causat la més mínima impressió. Nosaltres ja no volem millorar el nostre status dins Espanya: volem tractar-hi de tu a tu.

PÀNIC. Hi ha molta por. El pla és que ens fem enrere. El famós gir de darrera hora, repetició del 9-N (com si ara qui el fes no s'estimbés sense remei), amb el que especulen també uns quants dels nostres grans popes guardians del procés. L'acusació prèvia de xantatge per part del president del govern espanyol demostra la por que els tenalla. Com va dir el president Puigdemont a Cibeles, Espanya no té prou força per aturar tanta democràcia. I si la té, que la posi damunt la taula. "La Vanguardia" va ser dels mitjans que més bé va entendre tot plegat: " “Puigdemont tiende la mano, pero avisa que no reculará”, titulava al dia següent, mentre la líder de l'oposició Inés Arrimadas sentenciava que el president no busca un nou 9-N, ni eleccions, sinó declarar la independència. Com va dir aquell, tu, per sorpresa de propis i estranys, a veure si els independentistes voldran la independència.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…