Ves al contingut principal

Pensionistes / Sobirania

PENSIONISTES. Són tan valents que s'hi abraonen, després de fondre's ells solets en els darrers anys els 40.000 MEUR del fons de reserva de les pensions, sobre el col·lectiu més sensible a la inseguretat i a la por. L'únic també, per vitalment conservador, justament, en el qual el no ja és majoritari de sempre. No sembla, precisament, un encert estratègic. Encara menys, si alhora s'afirma que la independència és impossible i que s'està disposat a emprar tots els mitjans necessaris per a evitar que els catalans puguem expressar la nostra opinió sobre la independència, enquestes excloses. Si tot això és així, com és que paral·lelament es fa campanya per explicar els desastres derivats d'una cosa impossible i que mai passarà? Ai, ai, ai, a veure si és que comencem a tenir pànic i a assumir que cal fer campanya perquè no podran parar el referèndum...

SOBIRANIA. Darrera la faramalla del diàleg, de la ridícula insistència del PP i tots els seus aliats fàctics en la necessitat que el president Puigdemont vagi al Parlament espanyol a demanar un referèndum per dinovena vegada s'amaga, naturalment, la voluntat d'humiliar-lo esclafant-li a la cara la majoria del Règim del 78 que representen els 254 diputats de 350 del gran PPSOECs. Subjacent hi ha l'intent de deixar clar qui mana, de recordar de manera incruenta que la sobirania és d'ells, perquè han hagut de matar i exiliar molt històricament per a aconseguir-la. I com ha proposat a les xarxes socials aquesta setmana en Joel Joan, potser que el president hauria de respondre d'igual a igual, convidant Mariano Rajoy a que acudeixi a la seu de la sobirania catalana, al Parlament, per proposar als representants del poble de Catalunya que renunciïn formalment al dret a l'autodeterminació. I que ell també acati el resultat. Perquè aquí ara pensem manar nosaltres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…