Ves al contingut principal

Al·legal / Assenyalar

AL·LEGAL. Quin riure. A mesura que s'apropa el dia D, impotent, les ganyotes de Miquel Iceta al Parlament de Catalunya són cada vegada més accentuades. M'encanta veure'l així de congestionat, tot i que no sembli gaire bo per a la seva salut. Aquesta setmana tot el dependentisme, coordinadament, de Soraya a Coscubiela passant pel líder del PSc, ha insistit en què l'independentisme actua contra l'Estatutet. Cal tenir molta barra. En parlen, com si no fossin ells els qui haguessin executat el seu esquarterament al Congreso; com si el TC no se l'hagués carregat ara fa set anys sense necessitat de majories parlamentàries de dos terços, mentre els seus magistrats es fumaven uns havans a la Maestranza de Sevilla. Abans de reivindicar allò contra el que van lluitar des del minut zero de la seva aprovació al Parlament, enfotent-se de la voluntat dels catalans, haurien de tenir els pebrots de demanar que es posés ara a votació.

ASSENYALAR. Diumenge, el diari de Planeta a Catalunya es despatxava amb un article dedicat al patrimoni dels membres del Govern, consellers, secretaris i directors generals, susceptible de confiscació per part de l'Estat espanyol en cas que es continuï amb els preparatius del Referèndum. Comprovada l'eficàcia en el cas de l'exconseller Baiget, ara es tracta d'atemorir per aquesta via: us ho prendrem tot. Enric Hernández ha baixat tant de nivell que es dedica a exercir de simple pinxo de l'statu quo, en el fons i en les formes. Sempre és possible degradar-se una mica més. Fer rodolar pel pendent una mica més la condició periodística. Gran idea publicar una llista de béns dels teus adversaris, com dient, sabem què teniu. Ara només falta que publiquin també les seves adreces. Per cert, després de portar les condicions retributives i laborals dels teus subordinats als nivells més precaris, i tu, Enric, quin patrimoni t'estàs fent al servei d'Espanya?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…