Ves al contingut principal

Editorial

EDITORIAL (I). L'editorial del 23 de juny del diari més important del món, "The New York Times", ha obert un forat immens en la línia de flotació del cuirassat argumental del govern espanyol: la insistència obsessiva, amb l'assegurança que només som el 16% de la població espanyola, que el nostre és únicament un problema de compliment de la legalitat i que només hi ha democràcia dins la Constitució espanyola del Règim del 78 nascut del franquisme. A l'editorial la legalitat només apareix esmentada en dos moments. Al principi, en boca del portaveu del govern espanyol, i al final, per a establir que Rajoy només imposa la seva interpretació restrictiva. Tot l'editorial, en canvi, es basa en l'argument central de la part catalana: som davant d'un conflicte de naturalesa política que només es pot substanciar en termes polítics, no legals o judicials. Només cal veure com a embogit la FAES.

EDITORIAL (i II). Però encara hi ha més: l'editorial del diari nord-americà no només dóna suport al referèndum i estableix que l'única possibilitat que té el Regne d'Espanya de sortir-se'n és acordar-lo i guanyar-lo, és que a sobre compra els arguments fonamentals de l'independentisme, aquells que permetran més endavant avalar una declaració unilateral d'independència: que existeix un evident maltractament democràtic i econòmic sobre la societat catalana. "The New York Times" exigeix al govern espanyol que negociï una solució política de bona fe (cal inferir que ara actua de mala fe a través d'una constant guerra bruta) i atorgui un tracte fiscal just als catalans: esmenta la diferència entre la contribució catalana al PIB espanyol del 20% i la inversió anual de l'estat inferior al 10%. El cop a la boca de l'estómac del dependentisme ha estat tan descomunal que al PP i Ciudadanos no se'ls acudit res més que menystenir el diari més influent del planeta.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…