Ves al contingut principal

Reculen / Vedat

RECULEN. És un lent però inexorable degoteig: poc a poc, tots els actors del bàndol dependentista van introduint adjectius al Referèndum que fins fa poc havia de no fer-se de cap manera. Ara diuen que no serà homologable, ni decisiu, ni vinculant. Comencen a admetre amb la boca petita que serà impossible d'aturar. Com apuntava Vicenç Partal dimarts, no ens convé caure en l'eufòria (ni tan sols davant el darrer baròmetre del CEO). A mesura que ens apropem a la data, jugaran cada vegada amb més força la darrera carta, la de la deslegitimació. Saltant d'excusa en excusa, no tindran la valentia de defensar obertament el no. Per això nosaltres els hem d'interpel·lar constantment perquè ho facin. Els hem d'obligar a abandonar el debat sobre com es fa el Referèndum d'Autodeterminació per a centrar-lo en els termes exactes en què cal plantejar-lo: nova República Catalana o vella monarquia borbònica hereva del franquisme.

VEDAT. L'esclat unànime del dependentisme contra la substitució del director general dels Mossos d'Esquadra ha estat espectacular. Tot i que l'opinió publicada intenti fer veure el contrari, remarcant el suposat perfil tècnic d'Albert Batlle, es tracta d'un càrrec que sempre ha estat de nomenament polític. Que és polític també a Espanya (naturalment, ara mateix, sense anar més lluny, la policia espanyola la dirigeix un militant del PP). Marc Bartomeu, un dels signants (amb Joan Boada i Eulàlia Vintró) del manifest dels Comuns contra el referèndum d'autodeterminació, situava Batlle com a director de tots i Soler com a home de part. Que és el que pretenen dir-nos, doncs, que els independentistes no tenim dret a dirigir la policia del país després de guanyar les eleccions, gaudir de majoria parlamentària i formar govern? Ells són menys però millors? Divendres, la coincidència argumental entre Bertomeu i la portada d'ABC ho deia tot.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…