Ves al contingut principal

Bromes / Clandestinitat

BROMES. Els de la tercera via continuen amb els seus jocs d’estiu. Aquesta setmana hem sabut que el PSOE avalaria un pacte entre el PSC i els Comuns per a governar Catalunya: és una opció molt realista, atès que ara mateix només necessarien 41 escons més per fer-la realitat. També, que Meritxell Batet veu molt difícil una moció de censura a Rajoy després de l’1-O, que es veu que això és molt més difícil que fer una reforma constitucional. I justament sobre la dita reforma, el diari comtal, a través del seu cronista-ciutadà habitual Iñaki Ellakuría informa que topa amb el desacord entre el PSOE i Ciudadanos sobre la “qüestió territorial”: francament, pensar que del front nacional taronja, de Junts pel No, sortirà una reforma de l’estat espanyol que pugui ser acceptada per una majoria de catalans és de beure massa i de molt mala qualitat. De riure.

CLANDESTINITAT. Una part de l’esquerra catalana respon molt desubicada, amb profunda incomoditat, davant el repte essencialment democràtic que planteja el Referèndum d’Autodeterminació del primer d’octubre. N’hi ha, com el professor Josep Maria Fradera fa algunes setmanes, que, de manera molt coherent amb la seva tria de sempre per la submissió a la metròpoli, fan pivotar tot el raonament sobre la legitimitat del Règim del 78 pactat amb el franquisme: els de la seva generació en van ser constructors i volen mantenir-lo al preu que sigui, inclòs el de la manca de suport de la majoria dels catalans. Altres en canvi, com l’alcaldessa Ada Colau, que fins ara s’havien presentat com a partidaris de la ruptura, impedits d’atacar frontalment, es dediquen a la crítica estètica, a acusar la víctima de la repressió de manca d’elegància democràtica: francament, atribuir “clandestinitat”, en sentit negatiu, als preparatius que s’hi fan, és una deliciosa pirueta del destí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…