Ves al contingut principal

Desfermats / Feblesa

DESFERMATS. Passades les primeres hores d’estupor i desubicació davant el festival de seriositat i eficiència de les institucions i els serveis públics del país (compte amb els sanitaris: cap mort després de les primeres hores!), l’espanyolisme ha llançat dues ofensives enfollides. Contra la CUP, arran de la seva posició crítica amb els Borbons, i sobretot contra l’alcaldessa de Barcelona. Des dels púlpits fins a twitter, el clam contra la suposada desprotecció del lloc de l’atemptat ha estat constant, amb profusió de notícies falses. L’enfolliment és total. El vendaval ha estat tan fort que ha descol·locat fins i tot ICV: Joan Coscubiela i Lluís Rabell, que han fet de l’anti-independentisme la seva raó de ser, caminen aquests dies completament desnortats, gairebé muts. I és així, a cop de mentida i d’insult tacat de sang, com acabaran posant els Comuns, a bufetades, encara que no vulguin, del cantó de l’independentisme. Són uns cracs.

FEBLESA. El comunicat fet públic dimarts pels sindicats de la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil va servir per posar de relleu unes quantes coses. La importància cabdal del que ha passat aquests dies. Primer, el pànic pel fet que la gestió de la crisi, institucional i policial, ha posat de relleu, de manera fefaent, el caràcter autosuficient del país. Vaja, que ja actuem com un país independent, que és el primer que cal perquè tothom te’n consideri. Els sindicats diuen que això no ha estat producte de la casualitat, sinó que ha estat un fet planificat davant la passivitat i la feblesa del govern espanyol. És a dir, encara millor. Però, a més, sense voler-ho, el comunicat expressa clarament que els cossos policials espanyols disposaven d’informació molt rellevant, especialment en relació al passat de l’imam de Ripoll, que no van comunicar a ningú, un fet d’una extraordinària gravetat, que marcarà els propers dies de debat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…