Ves al contingut principal

Quòrum / Relectura

QUÒRUM. Des de les pàgines de l’ARA, el politòleg Jordi Muñoz insistia aquest dimecres, novament, en un esquer equivocat a l’hora d’intentar enfortir el Referèndum d’Autodeterminació: la possibilitat de fixar un límit mínim de participació que permetés implicar els del no en la convocatòria. El seu raonament va en la direcció contrària als efectes que propugna: fixar l’obligació, per exemple, d’un 50% de participació, provocaria precisament una deserció massiva de les urnes dels contraris a la independència. De fet, davant l’evidència de la derrota que auguren totes les enquestes, només hi ha un element que pot contribuir a la mobilització del no: que els organitzadors traslladin amb tota la fermesa del món la seva pètria determinació d’aplicar el resultat en qualsevol cas. Repeteixo, qualsevol cas. Només això, la percepció que és la darrera oportunitat d’aturar la independència, podria fer que una part notable del no abandonés el sofà que li permet fer seva l’abstenció.

RELECTURA. Fa una mica d’angúnia llegir l’exjutge Baltasar Garzón passant a l’atac per a enblanquir el seu passat de tolerància pràctica amb la tortura. Vedette amb “puntillas”, home ple d’ambicions personals, va emprendre una aventura política que va acabar com el rosari de l’aurora i que es basava principalment en el seu desig de protagonisme. Jutge estrella, no va pair mai que el nou govern socialista que havia contribuït a fer guanyar no el nomenés ministre de justícia. Per això fa tanta gràcia que el magistrat es queixi ara que els procediments del 92 s’anomenin “Operación Garzón”. Hauria d’estar-ne feliç. La millor resposta, sense dubte, les reflexions dedicades a l’exjutge en resposta per part de Vicent Partal. Les paraules finals de Garzón, fent veure que és contrari al procés d’independència perquè el defensen els seus crítics, és la darrera tergiversació i una cloenda eloqüent que demostra que sí, que Garzón és un cínic i un covard.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…