Ves al contingut principal

Quòrum / Relectura

QUÒRUM. Des de les pàgines de l’ARA, el politòleg Jordi Muñoz insistia aquest dimecres, novament, en un esquer equivocat a l’hora d’intentar enfortir el Referèndum d’Autodeterminació: la possibilitat de fixar un límit mínim de participació que permetés implicar els del no en la convocatòria. El seu raonament va en la direcció contrària als efectes que propugna: fixar l’obligació, per exemple, d’un 50% de participació, provocaria precisament una deserció massiva de les urnes dels contraris a la independència. De fet, davant l’evidència de la derrota que auguren totes les enquestes, només hi ha un element que pot contribuir a la mobilització del no: que els organitzadors traslladin amb tota la fermesa del món la seva pètria determinació d’aplicar el resultat en qualsevol cas. Repeteixo, qualsevol cas. Només això, la percepció que és la darrera oportunitat d’aturar la independència, podria fer que una part notable del no abandonés el sofà que li permet fer seva l’abstenció.

RELECTURA. Fa una mica d’angúnia llegir l’exjutge Baltasar Garzón passant a l’atac per a enblanquir el seu passat de tolerància pràctica amb la tortura. Vedette amb “puntillas”, home ple d’ambicions personals, va emprendre una aventura política que va acabar com el rosari de l’aurora i que es basava principalment en el seu desig de protagonisme. Jutge estrella, no va pair mai que el nou govern socialista que havia contribuït a fer guanyar no el nomenés ministre de justícia. Per això fa tanta gràcia que el magistrat es queixi ara que els procediments del 92 s’anomenin “Operación Garzón”. Hauria d’estar-ne feliç. La millor resposta, sense dubte, les reflexions dedicades a l’exjutge en resposta per part de Vicent Partal. Les paraules finals de Garzón, fent veure que és contrari al procés d’independència perquè el defensen els seus crítics, és la darrera tergiversació i una cloenda eloqüent que demostra que sí, que Garzón és un cínic i un covard.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…