Ves al contingut principal

Sentiment / Victòria

SENTIMENT. A mi em sembla respectable. Em sento espanyol i punt. No acabo d'entendre perquè creuen que en una República Catalana algú no podrà sentir-se tan espanyol com vulgui, però és la seva pell. És, aquest, bàsicament, el de preservar la unitat d'Espanya per sobre de qualsevol altra consideració, el motiu pel qual els que ho faran, votaran no el primer d'octubre. Així ho ha reflectit una vegada més la darrera enquesta del CEO. Però quan no apel·la als sentiments, com en el manifest dels de sempre (de Joan Manuel Serrat a Isabel Coixet), l'argumentari pseudo-intel·lectual-legalista per justificar el boicot al referèndum comença a fer força llàstima. De fet, als del no, el bolado se'ls està desfent a les mans com un gelat i hom es pregunta si no hauran de córrer al final a fer campanya, quan la impressió que la participació l'1-O serà molt significativa els convenci que la seva absència facilita l'escac i mat. 

VICTÒRIA. Les darreres enquestes del CEO i el diari ARA posen al damunt l'escenari somiat per l'independentisme. Els contraris a la plena llibertat nacional de Catalunya (havent pogut guanyar el Referèndum amb una campanya respectuosa amb els catalans) ben a prop de perdre'l com a resultat del seu boicot a la democràcia. És tan-tan-tan simbòlic! Efectivament, la campanya d'enfangament de cada passa cap a la independència i de boicot a la democràcia dóna els seus fruits i el desig genèric d'independència perd força (3 punts al CEO). En canvi, la mateixa estratègia de permanent joc subterrani del no, com a revers, assegura que mai serà capaç de guanyar a les urnes, l'única manera democràticament sostenible de fer-ho. Les darreres dades, molt contundents: amb una participació situada entre el 55 i el 64% del cens (força notable per a un referèndum) el sí se situaria entre el 69,8 i el 78,2% dels vots. Ho tenim a tocar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…