Ves al contingut principal

Victòria / Vòmit

VICTÒRIA. Tal com escrivia amb encert aquesta setmana l’Arnau Padró, si no volem tornar a perdre després d’haver guanyat, exactament com va passar el 27-S, cal començar a preparar el relat que haurem d’imposar arreu, als mitjans i al carrer, a partir de les vuit del vespre del primer d’octubre, quan es faci públic el resultat de l’enquesta a peu d’urna encarregada per TV3 (sí, perquè l’enquesta a peu d’urna, feta com sempre, amb compte enrere i formatgets és essencial per a ajudar a desfermar l’eufòria). Amb les primeres enquestes a peu d’urna, tothom i a tot arreu del món on hi hagi catalans, hem de sortir al carrer a celebrar la indepedència. Cal preparar-ho abans, res de cridar al mal temps, actes organitzats, amb música i petards i miles de claxons sonant, a cada poble, a cada barri. Sigui quina sigui la participació que la repressió de l’estat hagi aconseguit minvar.

VÒMIT. Hi ha coincidit tothom, els moments de tensió màxima acostumen a fer surar el millor i el pitjor de tothom. En el cas del dependentisme polític i mediàtic, situat ja habitualment en un nivell de fangar i mentida digne de concurs, aquests dies han estat pràcticament insuperables. Llegir els editorials i els articles d’opinió habituals, vinculant ara l’atemptat de Barcelona amb l’independentisme, ha estat un exercici realment escruixidor. Que Enric Hernández o Lluís Bassets hagin aprofitat les primeres hores posteriors als fets per carregar contra els mossos d’esquadra, fins i tot amb l’ús de notícies falses, només perquè es tracta, sempre a tot preu, de deteriorar la imatge de les institucions del país. Que els de sempre hagin convertit les seves portades en una indecorosa exhibició de sang a canvi d’ingressos. Els dies excepcionals són aquells en què més t’alegres de ser al cantó digne de la història.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…