Ara, sostenir la nostra jove República

Ara fa poc més de cent dies el Govern del país ens va deixar amb un pam de nas i va abandonar la República tot just proclamada. Quan derrotem la presó i l'exili tindrem temps de tornar-hi sobre les decisions d'aquells dies. Poques hores més tard, el Govern espanyol, recolzat per l'extrema dreta política, mediàtica i judicial desfermava un veritable cop de força amb un ús il·legal de la Constitució espanyola, via article 155, que suspenia l'autonomia, liquidava el Govern i tancava el Parlament democràticament escollits. La legitimitat republicana de les nostres institucions restava estroncada com no ho havia estat des d'un altre octubre, el de 1934. L'hàbil jugada mariana d'una immediata convocatòria electoral, pensada per blanquejar el cop d'estat, apuntalada amb la voracitat carcellera d'un poder judicial neofranquista mancat de qualsevol contrapès democràtic, va fer que, per sobreviure, els nou nats republicans haguéssim d'anar en massa a cobrir el principal flanc d'atac: calia votar i demostrar que al país hi ha, com la hi ha, una indiscutible majoria republicana. 

El fragor d'aquella dramàtica batalla electoral i la impugnació posterior del seu resultat per part del Govern espanyol qui, naturalment, no ha acceptat la seva derrota a les urnes (com no va pair la nostra autodeterminació sota les seves porres aquell històric Primer d'Octubre), han fet que ens capfiquéssim en la dinàmica autonomista i oblidéssim la necessitat més important: la de sostenir la nostra jove República. Alguna cosa d'això entenien ja intuïtivament les desenes de milers de catalans que es van desplaçar a Brussel·les, en una fita increïble, aquell 7 desembre, gèlid al carrer i a les institucions d'aquell immens frau democràtic anomenat Unió Europea. Pocs dies abans, el Regne d'Espanya era sotmès a la seva pitjor derrota en l'escenari internacional: la retirada a corre-cuita de l'euro-ordre de detenció del president Puigdemont davant la constatació que la justícia belga anava a assestar un cop duríssim a la voluntat anihiladora de la causa general que, des del Tribunal Suprem, s'abat sobre l'independentisme. 

El triomf de Brussel·les ha fet possible el que ara és sense dubte més important: sostenir la nostre jove República. Què ens queda del 27-O, sinó? Centrar tota la batalla en la manera com es constitueix un govern autonòmic és a hores d'ara l'essencial? Ho és sabent que es tractarà (encara més que fins ara), àdhuc després de l'aixecament del 155, d'una simple i trista gestoria monitoritzada des del despatx del ministre Montoro? Crec sincerament que no. La batalla principal rau ara a mantenir viva la legitimitat de la República guanyada el Primer d'Octubre i proclamada vint-i-set dies després. Som-hi, doncs, posem-nos hi. Però de debò. República viva a l'exili. Amb una seu física, real, per a la República. Com? La congelada Assemblea d'Electes finalment en acció. 700 alcaldes, 4 presidents de Diputació, els senadors i congressistes catalans a Madrid i 70 o més diputats del Parlament de Catalunya. Junts, desplegant les primeres lleis de la República, que es publiquin al Diari Oficial de la República (DOR). Legitimitat? La de representar el projecte republicà (els Comuns són republicans, oi?) pel qual van apostar la majoria dels ciutadans de Catalunya a les darreres eleccions municipals, espanyoles i catalanes.

D'acord amb la llei de nomenament del president, l'Assemblea d'Electes hauria d'escollir-ratificar a Brussel·les el president de la República, Carles Puigdemont i Casamajó, que enllaçaria així amb la legitimitat d'aquell 27-O al Parlament de Catalunya. El nou president hauria de ser investit en una cerimònia solemne (potser al Parlament de Flandes?) on, després de les consultes pertinents amb els representants de les principals forces polítiques catalanes, Puigdemont anunciï qui serà el seu primer ministre (president de la Generalitat) i el seu equip de govern. Sí, ell, amb Soraya i els seus pujant per les parets. No parlem, doncs, d'una doble investidura. No. Única. L'Assemblea d'Electes escull president de la República i és aquest qui autoritza el seu primer ministre a sotmetre's a la simple ratificació del Parlament autonòmic a Barcelona. La votació a la Ciutadella, mal anomenada "investidura" del president de la Generalitat, revestiria la forma habitual, inatacable per part del combinat político-judicial espanyol. Amb el nomenament de president de la Generalitat i Govern decauria el famós article 155. Caldria sotmetre's a una cerimònia tutelada pel PP? Endavant les atxes: seria una excel·lent oportunitat per trolejar-los de manera infinita: un discurs llegit en nom i representació del president de la República, amb continues mencions a la seva posició preeminent i la simple actuació delegada del president de la Generalitat.

El paper del president de la República no és simbòlic: serà essencial. Caldrà internacionalitzar encara més la causa i denunciar sense descans la manca de democràcia en una Catalunya sotmesa al règim d'ocupació tan habitual en la majoria dels tres segles anteriors. Feinada espectacular. Allà on calgui. A Copenhague o a on sigui. Fent que la dictadura espanyola continuï malmetent el seu prestigi a base d'errors. Des de Catalunya caldrà organitzar l'emissió d'obligacions o qualsevol altra fórmula per sostenir econòmicament la presidència de la República. Ho farem. Ja no ens ve d'aquí. El manteniment de la presidència ben viva a l'exili permetrà, a més, reforçar el nou "frame" que convé a l'independentisme per eixamplar la majoria social: l'apel·lació constant al nostre projecte de construcció de la República, en contrast amb la pus diària de la decrèpita monarquia borbònica assentada en l'statu quo corrupte del 78.

Està exempta de riscos penals aquesta proposta? En absolut. És prou possible que el jutge Llarena vulgui actuar per rebel·lió contra tots els assistents a l'Assemblea d'Electes que designi president de la República: si així ho fa, però, tindrem l'avantatge d'oferir un front comú de més de mig miler de càrrecs polítics actuant coordinadament. El Govern delegat de Barcelona tindrà a les seves mans, d'acord amb l'impuls de la majoria parlamentària, mantenir la guerra, ara de guerrilles, ara de posicions, que sense dubte caldrà lliurar sense descans, de la mà de la gent al carrer, durant els propers mesos. Sempre amb el cap i el cor posats en els nostres presos. En els que ja tenim i en aquells qui per desgràcia vindran. La seva i la nostra única esperança: que el més aviat possible la nostra jove República, que ara mantindrem viva a Brussel·les en la persona del president Carles Puigdemont i Casamajó, es faci efectiva a Catalunya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas